Tot quant nosaltres
coneixem es troba emmarcat en l’espai i en el temps. Tot està ubicat en algun
lloc concret i situat en algun moment del que anomenem Història. Tant se val
que el lloc sigui microscòpic com immens, o que el moment se situï ara mateix o
be a milers de milions d’anys vista. Per tant, la dimensió del cosmos conegut, i
de nosaltres mateixos, està tancada en la realitat espai – temps. No tenim
experiència ni coneixement de cap altra dimensió, de cap altra manera d’ésser.
Els cosmòlegs, però, es mouen ara
mateix en una hipòtesi desconcertant. Segons ella, hi hauria
multitud d’universos paral·lels, enquadrats en dimensions diverses
–incalculables- desconegudes absolutament, que s’escapen a la capacitat actual
de la ment humana. ¿S’aclarirà alguna vegada l’abast d’aquest misteri còsmic? ¿Descobrirem
potser algun univers que no estigui
lligat a la dimensió espai – temps?
La Bíblia, amb la seva saviesa
multisecular, inspirada per Aquell que és la causa original i final de tot, ens
assabenta d’un univers diferent del nostre. Un univers fora del temps i de
l’espai, un univers espiritual, un univers constituït per éssers intel·ligents,
“”éssers – pensament””, que no tenen res a veure ni amb l’espai, ni amb el temps. Per la
Bíblia tenim notícia de miríades d’éssers – esperits, anomenats genèricament àngels, i distribuïts en
jerarquies com arcàngels, querubins, serafins, trons, dominacions i potestats.
I la Deïtat, el qui és, el Bé, la
Bellesa, la Veritat i el Poder absoluts, i la causa primera i darrera de tot
allò que existeix.. D’aquell univers no n’hem de cercar el començament ni la
fi, perquè qualsevol cosa que romangui fora del temps i de l’espai ni comença
ni acaba ni ocupa lloc; simplement, és.
Tan incorrecte és dir que Déu està a tot arreu, com afirmar que no està enlloc. Ell no està; ell és.
És bo que aprenguem a
pensar en Déu com l’Esperit pur del tot, en el sentit que és només esperit
sense barreja de cap més element i, per tant, inassequible al coneixement per
part dels nostres sentits corporals, com
també per part de les facultats intel·lectuals humanes. Déu és pura existència
personal, més enllà de l’espai i fora del temps. que transcendeix infinitament
tota creatura i tot altre hipotètic ésser que no sigui ell. De Déu, la ment
humana pot arribar a endevinar-ne l’existència, però mai no podrà esbrinar ni
el mínim de la seva naturalesa íntima. Només la revelació de sí mateix ens pot
entreobrir una escletxa al misteri pregon del seu ésser i de la seva providència.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada