Una cosa sagrada s’anomena així perquè la
considerem “digna de respecte i veneració com dedicada a Déu i al culte diví”.
Tot el que ens ha arribat de la família de Natzaret a través dels Evangelis i
de la tradició, ens la presenta com un nucli humà format per Josep, Maria i Jesús,
dedicat a Déu, depenent d’ell i adorador, servidor d’ell i obert al projecte
diví sobre les seves vides. El text de Sant Lluc al respecte, és ben clar: <<Els pares de Jesús el portaren a
Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot
noi fill primer, sigui consagrat al Senyor>>.
Els
sants de l’època van entendre el misteri i el confessaren clarament. Simeó
<<que era un home just i pietós, anà al temple, guiat per l’Esperit, i
quan els pares entraren amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum
segons la llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: “Els meus ulls
han vist el Salvador que preparàveu per a presentar-lo a tots els pobles; llum
que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble>>. Per la
seva part, la profetessa Anna <<que es
trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a
tots els qui esperaven el temps en que Jerusalem seria redimida>>.
Oh
si les nostres famílies s’emmirallessin en la de Natzaret, si Déu tingués en
elles el lloc que li és propi! Quanta estabilitat i quanta felicitat no ens perdem quan volem viure en la nostra
família al marge de Déu, quan intentem sobreviure només amb els nostres propis
mitjans! Ells <<se’n tornaren a Galilea, al seu poble de
Natzaret>>. Allí continuaren la
seva vida normal, sempre a la presència del Senyor, sempre al seu servei. <<El noi creixia i es feia fort, era
entenimentat i Déu li havia donat el seu favor>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada