Els raigs del sol no
són el sol. Són efluvis, però, de la naturalesa solar que, encara que diferents
del sol, porten els efectes de la seva naturalesa a tots els objectes i als
éssers que els reben adequadament. El sol, amb els seus raigs il·lumina,
escalfa i fecunda tot allò que abasta amb la força suficient. Cada objecte o
cada ésser en resulta beneficiat d’acord amb la seva naturalesa i en proporció amb
la seva situació respecte de l’astre rei, en el moment oportú: quan el sol
passa per la respectiva regió. Els ésser vius, com els arbres, cerquen amb
força exposar-se als raigs del sol tot creixent fins a l’altura suficient, on
res no els faci nosa. Els ésser intel·ligents construeixen les seves llars
orientades al sol per tal d’obtenir-ne els seus beneficis; i els qui no ho
poden fer, cerquen un recer, per beneficiar-se dels efluvis solars. El que
acabem de dir és simbòlic (Teologia simbòlica). Adequadament considerat, ens
transporta a copsar el misteri d’allò que passa entre l’acció de Déu en
nosaltres i la recepció del misteri per part nostra. El Pseudo Dionís afirma:
“El símbol opera misteriosament sense que es pugui demostrar i posa les ànimes
fervents a la presència de Déu”.
La
presència de Déu i la seva actuació en totes les creatures és permanent.
Ni aquella presència ni la seva activitat són Déu, però el seu impacte sobre
cada creatura, a cadascuna segons la pròpia naturalesa, circumstàncies puntuals
i disposició receptiva, li causa una aproximació a la naturalesa divina, per
fer-la semblant a ella, i d’alguna manera, deïficar-la. És el que anomenem
gràcia. Tot avenç de l’home en vers la seva realització personal i l’acompliment
del seu destí etern és obra de la gràcia: la presència activa de Déu en l’àmbit
de la llibertat personal humana.
Tots els mestres
espirituals admeten que en el camí de retorn de l’efecte a la Causa, de l’ésser
intel·ligent i lliure a Déu, es dóna un triple procés: a) De purificació, que
fa sortir de la multiplicitat de les coses externes, per tal de concentrar-se
en si mateix i aixecar-se voluntàriament en vers Déu. b) De il·luminació, quan
l’anima és il·luminada amb notícies divines a través del discurs racional, i
més tard, per plena intuïció intel·lectual. c) De perfecció o d’unió, quan
l’ànima és atreta per Déu a la contemplació directa del Bé i la Bellesa
infinits en simplicitat i unitat. En tot aquest procés la iniciativa i la força
motriu principal ve de Déu. De part nostra l’actitud necessària és de
col·laboració, com ho fan els éssers vius respecte del sol: reconèixer la
incalculable potència de l’acció divina i la necessitat que en tenim,
acollir-la positivament amb gran humilitat, obeir-la amb tota diligència en tot
allò que ens demana, oblidar-nos de
nosaltres mateixos i posar tota la nostra atenció i confiança en Déu,
que no defrauda ningú, arraconar la nostra pretesa saviesa i les estratagemes
espirituals que fins ara hem fet servir. Diu Dionís, l’areopagita: “A tots es
manifesta en totes les coses i no hi ha qui el conegui en cap d’elles (...)
però la manera mes digna de conèixer-lo (a Déu) s’aconsegueix no sabent”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada