Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 24 d’octubre de 2017

60. << El que estima la seva pròpia vida, la perdrà >>

            Estimar la pròpia vida és natural i positiu. Estimar els altres com a si mateix, és un precepte que conté un pressupòsit ben evident: el d’estimar-se a si mateix. No crec pas que algú pugui estimar els altres sense acceptar-se amorosament a si mateix. Llavors, l’advertiment de Jesús es refereix al “com” d’aquell amor a la pròpia vida. El perill rau en estimar-se exclusivament, en xifrar el valor de la pròpia vida com a prioritari, en el sentit de posar tota la intenció i tot l’esforç en defensar-la i protegir-la, en la voluntat d’enriquir-la i fer-la feliç i en la delectança de fruir-ne personalment, sense pensar en ningú més.
            En aquest cas, la vida és concebuda com un tresor estrictament personal guardat en una caixa forta, no fos cas que algú ens la volgués arrabassar o, com a mínim, intentés compartir-ne amb nosaltres la gaubança. Aquesta concepció ens porta a estalviar la vida, a tenir cura obsessiva de la salut, a no gastar-la en benefici de ningú, a protegir-la de tot desgast  no necessari per a ella mateixa. El resultat és un egocentrisme estèril, un pou cec, una pèrdua de sentit. En conseqüència, és perdre allò pel que hom ha viscut. És perdre la vida.
            “Els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”.
La concepció altruista de la pròpia vida ens indueix a estimar-la com un tresor destinat a produir mols guanys, com un filó que cal descobrir progressivament, explotar i compartir; com un jaciment sense fi, en el qual, a mesura que s’avança, el mineral és més abundant, més ric i més pur.
            Retornar la vida a Déu com un obsequi de gratitud, que hem rebut de franc a causa d’un amor infinit, il·lumina la pròpia existència i li obre perspectives d’eternitat. D’aquí a entendre que  la vida és un do compartit amb tota la humanitat i, extensivament, amb tots els éssers vius, hi ha només un petit pas. En aquest punt s’entén l’heroïcitat d’alguns: els qui viuen per als altres, els qui cerquen i troben on és que la “vida” està en perill, en inferior qualitat, perseguida,  amenaçada o menys tinguda. Ells són els qui ho deixen tot i se’n van a salvar “la vida”, qualsevulla vida, tota vida. Són els qui han deixat d’estimar la pròpia vida per dedicar-se exclusivament a estimar i protegir “la vida”. És per a ells que Jesús va dir: <Els qui no l’estimen  en aquest món, la guarden per a la vida eterna>>.
Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada