Heu caminat amb nosaltres des de l’albada, Senyor, des de la nostra
infància, i heu encarrilat els nostres passos en una direcció precisa, vers un
horitzó bell, però llunyà. La vostra presència al costat nostre ens ha donat
confiança i la vostra paraula ha il·luminat el sentit del gran pelegrinatge.
Cap a mig matí de l’adolescència, ens ha
il·lusionat el ventall harmoniós
i engrescador de les propostes de futur, que sorgien espontàniament de la
conversa mantinguda, alternada amb llargs silencis, per assaborir el do de
l’amistat i la il·lusió d’un futur espiritualment esplèndid i compartit amb vós
i amb tothom.
Cap al migdia, de l’edat
adulta, la nostra relació amb vós havia assolit una força molt gran. Es
tractava no tan sols de saber que la vostra companyonia, durant el viatge, ens
era indispensable, sinó també de constatar el naixement d’una amistat que calia
consolidar i fer definitiva. Havia nascut l’amor. Ens havíeu obert el sentit de
les Escriptures i, en elles, vos éreu el portador al món de l’immens i
incommensurable amor de Déu.
Durant la tarda de la
vellesa, ens vau ajudar, amb la presència, amb la implicació personal i amb la
paraula, a suportar el cansament, l’aspror dels viaranys, els imprevistos, les
tempestes i ventades i tots els altres ensurts. Ocasionalment, ens vau curar les
ferides, ens vau consolar de les nostres tristors i ens vau convèncer de no
desistir –passi el que passi- fins a assolir l’horitzó que ens havíeu proposat.
Ara, quan es fa tard, Senyor,
quedeu-vos amb nosaltres. Us ho demanem amb força. Perdoneu, Senyor: us demanem
això, no perquè temem que vós perilleu, tot sol, en la foscor de la nit, ja que
vós sou la llum del món. Us ho demanem per conveniència nostra i perquè ens dol
de quedar-nos sense vós. Ja es fa tard i comença de fosquejar. Ens fa por la
nit amb la seva foscor i el seu fred, si vós no hi sou. Com podríem superar tot
això sense la vostra presència, sense l’escalf de la vostra proximitat i sense
la vostra paraula plena de veritat i d’esperança?
<<Quedeu-vos amb
nosaltres –us insistim- ara que es fa tard i el dia ha començat a declinar>>,
perquè encara voldríem seure junts amb vós a taula per tal de compartir el pa,
i la paraula pròpia dels àpats entre amics. Ens hem de confiar encara mútuament
moltes coses més, i ens manca sentir dels vostres llavis aquelles intimitats
que només es revelen en veu baixa als amics,
durant els moments sagrats d’un comiat definitiu. I, després de sopar,
quedeu-vos amb nosaltres encara, fins que puguem anar amb vós allà on vós aneu.
Senyor, quedeu-vos sempre amb nosaltres, si us plau!
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada