Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 28 de novembre del 2017

65. Viure corporalment

           La vida humana és prou un misteri, ben mirat: som cos, però  tenim consciència de ser més que cos de carn i ossos. El cos forma part essencial de nosaltres, sense que sigui del tot nosaltres, ja que és el nostre cos. Dit d’una altra manera: el jo que som nosaltres, viu en el cos –el seu cos -. I el principi que viu en el cos no seria el que és sense el cos que, d’alguna manera, forma part constitutiva del ésser que som.
            ¿Què té d’estrany, per tant, que els humans estimem el nostre cos, si aquest som nosaltres mateixos que vivim corporalment? Al cap d’avall, el cos és la única via de comunicació cap a fora, que tenim. Sense els sentits del cos , el nostre ésser profund estaria  absolutament incomunicat. Seria estàtic com una roca i no tindria capacitat de donar ni de rebre  la més mínima comunicació. ¿Tindria vida  - en l’estat que coneixem-  el nostre ésser, sense el cos?
            La Carta als Hebreus (10, 5-7) escriu. <Quan entra al món, Crist diu a Déu: M’has format un cos. (...) Per això t’he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Oh Déu, la teva voluntat>. El Messies, per poder fer en el món la voluntat de Déu a la manera humana, ha hagut d’ésser dotat d’un cos humà, prenent així la nostra condició de viure corporalment i fer-se en tot semblant a nosaltres. Amb la singularitat d’ésser l’exemplar humà perfecte, capaç d’aconseguir l’equilibri total entre l’ésser profund (l’esperit) i el cos. Per, d’aquesta manera, poder fer perfectament la voluntat de Déu, humanament.
            Seguir el seu model, és la pedagogia que ens convé per anar fent via vers la nostra realització total i vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Res no ens és possible, en aquest itinerari, sense la complicitat natural i positiva del nostre cos. Primer de tot, hem de restituir al nostre cos la seva honorabilitat; començant per admetre que moltes passions i turbulències que atribuïm al cos, de fet, tenen l’arrel i la causa en les cobejances, frustracions i conflictes de l’esperit. El cos, com instrument de comunicació que és, exterioritza l’acumulació de càrrega negativa o positiva que ha elaborat l’esperit confús o equilibrat i sucumbeix ell també, o s’enlaira a les emanacions que surten del cor: <Perquè del cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injuries. Això és el fa que impur l’home>. (Mat 15, 19-20).
            En segon lloc hem d’aprendre a estimar el nostre cos: evitar-li estralls, tenir cura d’ell i educar-lo amb atenció, saviesa i paciència. Així serà vehicle autèntic i eficaç de la nostra comunicació i contribuirà naturalment a la salut del nostre esperit. Els antics ja ho havien descobert: Mens sana in corpore sano, <una ment sana habita en un cos sa>.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada