La vida humana és
prou un misteri, ben mirat: som cos, però
tenim consciència de ser més que cos de carn i ossos. El cos forma part
essencial de nosaltres, sense que sigui del tot nosaltres, ja que és el nostre
cos. Dit d’una altra manera: el jo que som nosaltres, viu en el cos –el seu cos
-. I el principi que viu en el cos no seria el que és sense el cos que,
d’alguna manera, forma part constitutiva del ésser que som.
¿Què té d’estrany, per tant, que els
humans estimem el nostre cos, si aquest som nosaltres mateixos que vivim
corporalment? Al cap d’avall, el cos és la única via de comunicació cap a fora,
que tenim. Sense els sentits del cos , el nostre ésser profund estaria absolutament incomunicat. Seria estàtic com
una roca i no tindria capacitat de donar ni de rebre la més mínima comunicació. ¿Tindria vida - en l’estat que coneixem- el nostre ésser, sense el cos?
La Carta als Hebreus (10, 5-7)
escriu. <Quan entra al món, Crist diu a Déu: M’has format un cos. (...) Per
això t’he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer,
Oh Déu, la teva voluntat>. El Messies, per poder fer en el món la voluntat
de Déu a la manera humana, ha hagut d’ésser dotat d’un cos humà, prenent així
la nostra condició de viure corporalment i fer-se en tot semblant a nosaltres.
Amb la singularitat d’ésser l’exemplar humà perfecte, capaç d’aconseguir
l’equilibri total entre l’ésser profund (l’esperit) i el cos. Per, d’aquesta
manera, poder fer perfectament la voluntat de Déu, humanament.
Seguir el seu model, és la pedagogia
que ens convé per anar fent via vers la nostra realització total i vers l’acompliment
de la voluntat de Déu. Res no ens és possible, en aquest itinerari, sense la
complicitat natural i positiva del nostre cos. Primer de tot, hem de restituir
al nostre cos la seva honorabilitat; començant per admetre que moltes passions
i turbulències que atribuïm al cos, de fet, tenen l’arrel i la causa en les
cobejances, frustracions i conflictes de l’esperit. El cos, com instrument de
comunicació que és, exterioritza l’acumulació de càrrega negativa o positiva
que ha elaborat l’esperit confús o equilibrat i sucumbeix ell també, o
s’enlaira a les emanacions que surten del cor: <Perquè del cor de l’home
surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris,
relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injuries. Això és el fa que
impur l’home>. (Mat 15, 19-20).
En segon lloc hem d’aprendre a
estimar el nostre cos: evitar-li estralls, tenir cura d’ell i educar-lo amb
atenció, saviesa i paciència. Així serà vehicle autèntic i eficaç de la nostra
comunicació i contribuirà naturalment a la salut del nostre esperit. Els antics
ja ho havien descobert: Mens sana in
corpore sano, <una ment sana habita en un cos sa>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada