<<La Paraula era amb Déu i la
Paraula era Déu.>> La paraula ve del coneixement. On no hi ha
coneixement no hi ha paraula. La mateixa vida, sense coneixement, és una vida
muda. Quan diem que la Paraula era Déu, aplaudim el coneixement de Déu; un
coneixement que és llum, perquè irradia i fa visible (intel·lectualment) tot el
que hi ha al seu entorn: <<Existia el qui és la Llum veritable, la que,
en venir al món, il·lumina tots els homes.>>. Llavors afirmem que la
Paraula de Déu, la Llum de Déu, el Coneixement de Déu, ha vingut al món en la
persona del Fill.
El coneixement de Déu
no és com el nostre: finit i condicionat. És el Coneixement total, infinit i absolut; tan espontani i senzill que és com si tot allò que es posa en
contacte amb ell s’obris de bat a bat per donar-li entrada i ser íntegrament
comprès. En l’Antic Testament, aquest coneixement és conegut com Saviesa; una
Saviesa que, en la persona del qui és la Paraula, s’ha establert entre
nosaltres: <<El Senyor de l’univers em donà una ordre: <<Acampa
entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat..>>
Per la presència de
Déu entre nosaltres tenim accés a un
cert nivell de saviesa: aquella que rau, no en l’enteniment tot sol, sinó també
en els sentiments i el subconscient; en una paraula, en tot el nostre ésser.
Seria una cosa semblant a la intuïció: una percepció global de l’objecte a
conèixer i la de la seva veritat ontològica i moral, de la seva conveniència o
no per a mi, en el moment present. ¿Per
què no desitgem aquesta saviesa, tot pregant i disposant- nos per a rebre-la’
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada