La hipòtesi que la
vida humana s’acabés en aquest mon, amb la mort del cos, -cosa
que no repugna, si prescindim per un moment de la revelació bíblica- seria colpidora
per a l’home que, atesa la trajectòria
històrica del seu pas per aquesta terra, sempre ha maldat per sobreviure
en el més enllà.
El supòsit que comentem, amb tot, no
aniria pas en contra de la fe en un sol Déu Creador i Senyor, que podria, si volgués,
haver creat l’home amb unes condicions i finalitats diferents de les que trobem
en la revelació, cosa que no tornaria pas la vida humana dramàtica i sense
sentit.
Fins i tot en unes circumstàncies
tan diferents, la nostra vida seria un do inefable que deuríem esmerçar
generosament i gratuïta a lloança del Creador, tot agraint, sense parar, que
ens hagués donat una vida d’una qualitat tan alta, que ens permetés
conèixer-lo, estimar-lo, adorar-lo i lloar-lo.
Quan més ara, la nostra vida
s’hauria de convertir en una litúrgia permanent. Pròpiament parlant, la tasca
més noble que podem emprendre i el sentit més pregon que podem donar a la
nostra vida consisteix a meravellar-nos i embadalir-nos davant la grandesa i la
glòria del Déu inefable i incomprensible, autor del cosmos i de la vida, que sí
coneixem, en part. Perquè la lloança de Déu, l’acció de gràcies, l’adoració i
l’amor que li tributem, són “dignes, equitatius i saludables”, tal com ho
expressem a l’inici del Prefaci.
Potser sí que és aquesta litúrgia
permanent i gratuïta –sense cercar cap profit personal- el que Déu espera de
nosaltres, com sabem que ho han entès
alguns sants, molt especialment Sant Joan de la Creu, de qui llegim: “De manera
que su obrar (del
alma) ya, de humano, se haya
vuelto en divino, que es lo que se alcanza en estado de unión, en la cual el alma no sirve de otra cosa sino de
altar, en que Dios es adorado en albanza y amor, y sólo Dios en ella está”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada