Devia ser pel mes de
març o abril del anys vuitanta del segle passat, quan vaig conèixer la Maria
Lluïsa, religiosa del Sagrat Cor. Em vingué a veure a Bellver de Cerdanya,
demanant si la podria ajudar a trobar un aixopluc, en un llogaret el més
insignificant possible, ben solitari i propici al recolliment i al silenci.
Recordo que no vàrem trobar res d’adient, però el cas em donar ocasió de
conèixer de prop i en directe una vocació contemplativa.
Era una excel·lent religiosa i no
defugia pas la vida conventual. Allò que li mancava era una soledat estricta,
un silenci total, un temps disponible sense lligams de cap mena, una llibertat
incondicional per a viure’s segons la vocació que l’estirava fort des del seu
interior. El nucli del seu desig apuntava a una vida d’unió amb Déu, una vida
mística, amb l’única activitat prevista de deixar-se estimar per Déu i
d’estimar-lo i, en ell, tots els homes. Aquesta tasca li demanava una dedicació
quasi exclusiva a l’oració contemplativa. Aconseguí permís per a fer
l’experiència de vida eremita, que li fou concedit per un any i després renovat
una i altra vegada.
En aquell moment jo sentia respecte
i admiració per una opció tan generosa, al temps que em trobava lluny d’una
atracció per una vida tan absorbent i quasi sobrehumana. Estava massa
embrancat en l’experiència del treball
manual i de la dedicació pastoral a la Parròquia. Més tard he entès que ella
havia escollit la millor part, tot i que reconec que ningú no ha d’emprendre la
travessia del desert, sense estar segur d’una vocació específica.
En algun lloc de les Illes, que ara
no recordo, va trobar allò que cercava: una cabana prop d’altres persones que
vivien la mateixa experiència. Ajudava els pagesos en la collita d’ametlles i
altres fruits per poder subsistir i li quedava tot el temps sobrer per a la
seva oració. Més tard s’instal·là en un llogaret del Vallès Oriental, on vivia
d’ensenyar guitarra i cant a un petit grup de nens i nenes, i compartia el temps
lliure i la Litúrgia amb els pocs veïns del poble.
La Maria Lluïsa fa filigranes amb la
guitarra i canta com un Serafí. La veu i la guitarra l’acompanyen sovint en les
llargues hores d’oració. La simplicitat d’ànima i costums es reflecteixen en
els trets suaus d’un rostre relaxat i una mirada serena. Deu ésser veritat que
ha escollit la millor part i que, estar amb Déu, és la millor manera d’estar.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada