Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 17 d’octubre del 2017

59. Una altra manera de viure

           Devia ser pel mes de març o abril del anys vuitanta del segle passat, quan vaig conèixer la Maria Lluïsa, religiosa del Sagrat Cor. Em vingué a veure a Bellver de Cerdanya, demanant si la podria ajudar a trobar un aixopluc, en un llogaret el més insignificant possible, ben solitari i propici al recolliment i al silenci. Recordo que no vàrem trobar res d’adient, però el cas em donar ocasió de conèixer de prop i en directe una vocació contemplativa.
            Era una excel·lent religiosa i no defugia pas la vida conventual. Allò que li mancava era una soledat estricta, un silenci total, un temps disponible sense lligams de cap mena, una llibertat incondicional per a viure’s segons la vocació que l’estirava fort des del seu interior. El nucli del seu desig apuntava a una vida d’unió amb Déu, una vida mística, amb l’única activitat prevista de deixar-se estimar per Déu i d’estimar-lo i, en ell, tots els homes. Aquesta tasca li demanava una dedicació quasi exclusiva a l’oració contemplativa. Aconseguí permís per a fer l’experiència de vida eremita, que li fou concedit per un any i després renovat una i altra vegada.
            En aquell moment jo sentia respecte i admiració per una opció tan generosa, al temps que em trobava lluny d’una atracció per una vida tan absorbent i quasi sobrehumana. Estava massa embrancat  en l’experiència del treball manual i de la dedicació pastoral a la Parròquia. Més tard he entès que ella havia escollit la millor part, tot i que reconec que ningú no ha d’emprendre la travessia del desert, sense estar segur d’una vocació específica.
            En algun lloc de les Illes, que ara no recordo, va trobar allò que cercava: una cabana prop d’altres persones que vivien la mateixa experiència. Ajudava els pagesos en la collita d’ametlles i altres fruits per poder subsistir i li quedava tot el temps sobrer per a la seva oració. Més tard s’instal·là en un llogaret del Vallès Oriental, on vivia d’ensenyar guitarra i cant a un petit grup de nens i nenes, i compartia el temps lliure i la Litúrgia amb els pocs veïns del poble.
            La Maria Lluïsa fa filigranes amb la guitarra i canta com un Serafí. La veu i la guitarra l’acompanyen sovint en les llargues hores d’oració. La simplicitat d’ànima i costums es reflecteixen en els trets suaus d’un rostre relaxat i una mirada serena. Deu ésser veritat que ha escollit la millor part i que, estar amb Déu, és la millor manera d’estar.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada