L’Elisa és una velleta més corbada que dreta –de tan treballar i també
de patir -, és més arrugada que llisa, més bruna que blanca –de tants anys
passats i de tant parar el sol -, és més riallera que adusta –de tant com ha
volgut ésser present, en clau positiva, als goigs i als dolors dels qui
l’envolten - perquè la seva opció ha estat sempre fer-se present, com un
guardià fidel, dels drets i el benestar d’aquells a qui estima.
Perquè ella té molt assumit
que les seves obres res no tenen de molt important i valuós, i està convençuda
igualment que les seves paraules –ella
que amb prou feines sap llegir i escriure- no tenen la brillantor suficient
per dissipar les boires d’algú que passa per la tribulació o d’algú altre que
viu oprimit sota la llosa del dubte o de la confusió.
L’experiència, però, i el seu
cor despert li han ensenyat que la presència compassiva i amorosa és suficient,
perquè és com un bàlsam que suavitza ferides i desactiva l’estrès. La presència
ve a ser com una llumeneta que orienta l’esmaperdut, com un petit braser que
proporciona l’escalf suau i persistent per a qui pateix el fred de la
incomprensió, de la torbació, del dolor o del remordiment. La seva tasca és
estar present. De vegades agafa la mà de la persona en qüestió i li regala un
somriure o, simplement, s’asseu al costat i li fa companyia, s’apresta a
escoltar amb afecte i, a vegades, diu algunes paraules oportunes i assenyades.
Ella no pensa pas que pugui
ser model o exemple de res o per algú. El seu rol es concreta en la presència
que exorcitza la soledat i, en ocasions, es converteix en la llumeneta que
assenyala la sortida en el túnel de la depressió. La seva família ho sap i
algunes de les seves amigues també; per això, de tant en quant, algú se li fa
trobadís amb la sola intenció de fer-se’n companyonia. Ella els escolta i calla
perquè, en el seu llenguatge, el silenci és la millor resposta. Tots els qui la
tracten ja ho saben i no n’esperen cap solució. La solució és ella mateixa: la
seva comprensió i la seva complicitat. És com si els éssers, en trobar-se uns
amb altres, en la intimitat més pregona, construïssin un mur de defensa al
voltant del nucli, fet de la veritat i del bé universal. Si poguéssim arribar a
un encontre així, tant en la pregària
com en les nostres relacions humanes, estaríem al rovell de l’ou de la vida mística.
És tan fàcil per a
l’Elisa ésser fidel a la vocació que li ha tocat –diu ella - de fer-se present
silenciosament onsevulla que la porta l’instint, com al sol de sortir per la carena i estendre’s
per la vall. Li sembla que allà ocupa el
seu lloc i, donat el poc que té –el poc que és- tot el món gira millor i
ella troba el sentit a la seva personal utilitat.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada