<<Llavors (Jesús) es posà a parlar i els instruïa dient: “Feliços
els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”>>. ¿De quina
pobresa parla Jesús, de quins pobres? Perquè hi ha pobres malferits per
l’enveja, al temps que hi ha rics bons administradors, despresos dels seus béns
i solidaris. ¿No volia referir-se, principalment, a aquella pobresa pregona per
la qual ens sabem dependents, no solament de Déu d’una manera radical i
absoluta, però també els uns dels altres, des del nostre naixement fins a la
mort?
Sofonies, referint-se
als qui restaren a la pàtria, quan la deportació, escriu: <<Deixaré en el
teu país un poble humil i pobre. La resta d’Israel buscarà refugi en el nom del
Senyor (...) Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú.>>
Viuran la seva pobresa depenent de la bondat de Déu i de la benevolència (també
propiciada pel mateix Déu), dels invasors forasters. Ells ho sabien i ho
acceptaven. Era la veritable pobresa.
El propi coneixement,
l’acceptació humil i joiosa de la nostra
condició limitada, dependent i de total impotència en els trets essencials de
la nostra existència, configuraran el retrat de la nostra pobresa evangèlica,
així com la naturalesa de la humilitat perfecta.. Ho expressa prou bé Sant Pau
als de Corint: <<Ha escollit als
qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas.
(...) Però vosaltres, per obra de Déu,
teniu en Jesucrist tot el que sou.>>
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada