Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 1 de maig del 2018

80. Beneïda entre totes les dones

            Excelsa, Eminent, Òptima entre totes les dones i també entre la humanitat sencera, tret  del seu Fill diví. Beneïda i Plena de gràcia; segona en tot després de Jesús.
            D’acord amb l’explicació de Sant Lluc, ella era conscient de la seva grandesa excepcional i en sabia la raó: <<Totes les nacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles... Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa>>.
            Així, doncs, tota grandesa,  - més especialment la humana- ve de Déu- ¿Hi ha alguna cosa gran fora de Déu i d’allò que ell ha volgut engrandir? La grandesa, l’excel·lència, es produeixen per la proximitat i l’acció de Déu sobre una criatura. La grandesa té lloc quan es comunica Déu, gran a l’infinit, allà on és esperat i desitjat.
            Pel que sabem de Maria, ella va restar oberta i receptiva, predisposada i desitjosa, amb consciència plena de pobresa i necessitat. A causa d’això, es van donar en ella totes les condicions, perquè el Déu generós i comunicatiu per naturalesa s’apropés i l’omplís de gràcia. Veus aquí la grandesa única de Maria, acomplerta amb sobrenatural espontaneïtat. Com la corol·la, els pètals i el calze d’una flor oberta, son refrescats per la humitat de la rosada matinal i escalfats amorosament pel raig del sol diürn.
            Tota la gamma de misteris marians que venerem són efluvis expressius de la presència transformadora i fecunda de Déu en ella: <<Les obres del seu braç són potents...Exalça els humils...Omple de béns els pobres>>.
            En això, Maria és el nostre estel del matí, l’estel polar: punt eficaç d’orientació. Ens és possible, per aquest model, simplificar al màxim el nostre projecte espiritual. No podem aspirar a cap altre progrés espiritual, a cap més grandesa interior, que  no sigui la que ens vindrà de Déu. Desprenem-nos de tota esperança de santedat  procedent del propi esforç en direcció ascètica i moral. L’esforç personal i l’ascetisme ens faran falta, només, per assumir de bona gana la nostra pobresa real, i per obrir-nos a Déu amb el desig ardent i l’esperança certa de la seva presència. Si fóssim una poncella tancada sobre si mateixa, encantada amb la seva interior bellesa, per més que caigués damunt nostre la frescor de la rosada o la caloreta del sol diví, res no entraria a la nostra gemma floral: cap excel·lència, cap grandesa, cap meravella.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada