L’home sempre està en la cruïlla: opta per si mateix
o elegeix l’Altre, s’acontenta amb el que té o amb allò que espera
aconseguir per si sol, o admet les seves substancials limitacions i s’acull a
la magnificència de l’Altre. En les cultures antigues, molts acudien als ídols
(deïtats imaginàries) per tal d’implorar un ajut imprescindible a la seva
impotència. Ara, en la nostra cultura superior, l’home, igualment egoista, es
fabrica uns ídols més propers: el poder, l’èxit, el plaer. Són el refugi a la
seva impotència. Amb ells pretén edificar-se un búnquer de seguretat contra les
seves mancances, sense haver-se de sotmetre a
l’Altre: l’ídol és el substitut del Déu viu i veritable.
El temptador oferí a
Jesús els mateixos ídols: <<Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra
que es torni pa>> (el plaer dels sentits). <<Et puc donar tot
aquest poder i la glòria d’aquests reialmes>> ( el poder). <<Tira’t
daltabaix des d’aquí (...) i (els àngels) et duran a les palmes de les mans,
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres>> (l’èxit social).
La resposta de Jesús és: No als ídols, sí a Déu: <<Diu
l’Escriptura que l’home no viu només de pa>> (el plaer dels sentits).
<< L’Escriptura diu: “Adora el Senyor el teu Déu>> (perquè d’ell
tot sol és el poder). <<Diu l’Escriptura: “No temptis els Senyor el teu
Déu>> (provocant-lo per a l’obtenció del teu èxit). Jesús tenia raó: els ídols d’abans o els d’ara són la
claudicació de l’home i la seva perdició, i Déu és i serà la resposta a les
seves necessitats.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada