Sovint, la nostra consciència viu a la perifèria de nosaltres mateixos,
dels altres i de les coses. Com l’Anselm, que llegia només els titulars (la
lletra grossa) dels diaris, i no coneixia cap jugador del Barça ni de
l’Atlètic; ni el funcionament de l’alta política i, menys encara, els noms dels
polítics més eminents. Als articles d’opinió –deia ell- la lletra era massa
menuda i espessa. O com en Filibert que anomenava la gent com “aquell del
mostatxo pompós, el cara de pocs amics o el simpàtic”.
Viure a la superfície és un
mal generalitzat. Es nota en la conversa, quan parlem de mites i símbols o quan
surten a desdir eslògans i frases fetes, idees generals i d’ús comú: el temps i
les disputes sobre esports i altres banalitats. Tot plegat és un retrat de la
nostra consciència superficial que no
acostuma a baixar al fons de res.
No obstant això, la realitat
–l’essencial- rau al fons de les coses i de les persones i, per tant, de
nosaltres mateixos. Per tenir accés a aquell nucli vital, abans d’altra cosa,
ens hem de buidar de banalitats i prejudicis i després, deixar córrer la
pressa, per poder parar atenció.
Una consciència despullada de
fullaraca inútil és com una pissarra neta, on l’observació atenta pot anotar
les pròpies descobertes i fixar-hi la imatge d’allò essencial de cada cosa i de
cada persona; la pròpia imatge essencial.
És un exercici que permet
formar una consciència nova: oberta, imparcial, penetrant. Per ella passen
també les coses frívoles i trivials, sense que l’afectin; perquè el seu ull
interior cerca en tot el sentit profund, el nucli de cada ser i d’ell mateix.
Com sigui que de l’essencial
de les coses i persones prové tot bé i tota riquesa, perquè és com l’arrel o la
matriu de tota vida i de tota activitat positiva, la consciència, des d’aquell
coneixement, aprèn a valorar justament allò perifèric com la fullaraca o la
floració de l’arbre de la vida. Allà on abans s’aclofava amb indolència i
avorriment, ara s’hi complau amb divertiment, pel fet d’haver descobert el lloc
i el senti de l’essencial i de l’accessori.
L’Anselm ha descobert que les
lletres grosses del diari serveixen per escollir allò que val la pena llegir a
fons. Ho ha provat i n’està content. També en Filibert s’ha fet trobadís amb
“cara de pocs amics” i s’ha adonat que,
al darrere d’aquella fatxa hi viu una persona important amb certs problemes no
resolts. Aquell bon home, abans tan superficial i solitari, ara ja té un amic:
es diu Filibert.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada