Trobar un sistema de vida que, tant
comunitàriament com privada, respongués a les aspiracions legítimes de l’ésser humà i que donés
resposta a les darreres preguntes sobre el
món on vivim i sobre nosaltres mateixos, ha estat el repte de totes les
civilitzacions. Grans esforços de molts filòsofs antics i contemporanis, s’han
perdut en divagacions contradictòries, idíl·liques o esotèriques i han arribat a conclusions
absurdes, sense cap capacitat de futur.
Amb
una excepció: la saviesa de l’antic poble hebreu. S’hi han apropat molt algunes
civilitzacions orientals i, més concretament, la cultura clàssica grega. A la
Bíblia hi trobem la descoberta de la saviesa: el coneixement global de totes
les coses i de si mateix: <<La saviesa, s’elogia ella mateixa, es gloria
enmig del poble, parla en la reunió del poble de l’Altíssim>>. Aquell
coneixement ve directament de Déu: <<El Senyor de l’univers em dóna una
ordre: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat. (...) He
tret brotada en un poble ple de glòria, en la possessió del Senyor, en la seva
heretat>>.
El
Nou Testament presenta la vinguda del Messies com l’esclat de la saviesa de Déu
en el món. Una saviesa que ve com
<<la llum que resplendeix en la foscor>>. Una llum que
<<tenia en ella la Vida, i la Vida era la llum dels homes>>. La
saviesa vinguda al món en la persona de Jesús de Natzaret ha il·luminat moltes
consciències i ha obert el pas a una humanització personal i comunitària, amb
resultats absolutament positius. Però no
ha pogut canviar tota la humanitat, com era el seu propòsit perquè: <<Era
present al món, que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha
vingut a casa seva i els seus no l’han acollit>>. ¿Podrà entrar enguany a
casa nostre?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada