Hi ha una fe elemental: creure en Déu (Déu és, Déu existeix), i
acceptar els dogmes proposats per l’Església i compactats en el Credo. La fe de
molta gent no arriba més enllà d’això.
Devia ser la fe dels apòstols, quan demanaren a Jesús: <<Doneu-nos més
fe>>. Els dogmes volen ser un intent d’explicació dels misteris de Déu
inexplicables, perquè, quan ens preguntem com és Déu, com governa el món, com
es fa present en la vida individual, com actua davant del mal que oprimeix el
món i la vida dels homes, irromp en la nostra ment un raig de tenebra, que
ens deixa desconcertats.. ¿Què direm del
silenci de Déu davant calamitats apocalíptiques, davant crims espantosos,
davant l’oració (aparentment no resposta) dels creients? Llegim al profeta
Habacuc: <<¿Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré
“Violència”, i no em salvareu?>> Veure Déu actuant positivament en
aquella tenebra és el nucli de la fe.
Potser, la fe de més,
que demanen els apòstols, va en aquest sentit. Fiar-se de Déu absolutament,
sempre. Embolcallar-se en la tenebra del no saber, podria ser el plus de fe que
els apòstols demanen sense saber-ho: Diu L’Evangeli de Lluc: <<El senyor
els contestà: “Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, se
dieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us
obeirà>>.
El bon creient, se sap de cor un esclau, un servidor, un fill indefens:
<<Quan haureu complert tot això que Déu us mana, digueu: “Som servents
sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure>>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada