Oh, si això d’anar darrere
el benestar, la bellesa, el plaer, la llibertat, la plenitud, el sentit,
l’Absolut –parlant clar i català- fos optatiu !; volem dir que en poguéssim
prescindir com quan diem: avui no prendré postres o no aniré a passejar, seria
una altra cosa. Però resulta que la tendència vital al Tot – Infinit, no depèn
de nosaltres, sinó que està inscrita en els nostres gens de la mateixa manera
que en un cos suspès enlaire hi ha inscrita la llei de gravetat que l’obliga a
caure, fins que troba el seu lloc de repòs.
Però hi ha una
diferència substancial. L’objecte material sotmès a necessitat física cau
sempre necessàriament seguint el camí
preestablert, sense que pugui triar aturar-se o baixar d’una altra manera; per
contra, la prerrogativa de la llibertat humana ens permet a nosaltres escollir
el medi de satisfer la tendència necessària, o encara, anar per viaranys
escabrosos que no condueixen a enlloc.
En efecte, alguns,
per error o per desídia, renuncien a la fi última i volen acontentar-se,
pensant reposar en satisfaccions perifèriques: els plaers dels sentits,
l’equilibri psicològic, els sentiments agradables; o també en béns espirituals:
les arts, les ciències, la cultura, la filantropia. No s’ha pas de negar que,
de l’efecte de semblants esforços, –concretament en el segon supòsit- se’n
pugui esperar un cert equilibri interior i un inicial sentit de la vida, perquè
on se vulgui que s’hi trobi un rastre mínim de bé, de bellesa o d’amor,
allí hi ha, amagada a l’esguard superficial,
la presència de Déu.
No obstant això, qui
pretén satisfer la seva carència profunda fent-la reposar damunt de coses
estretes, intranscendents, passatgeres, volàtils, no definitives o fonamentades
en tesis errònies, esbiaixades, egocèntriques, alienants, no podrà trobar el
repòs plenament satisfactori, perquè el pes d’aquella carència que pretenen
omplir és infinit, i s’esfondra el sòl damunt el qual pretenen fer-la
reposar.
El místic, a diferència del cas anterior, és aquell que, dotat d’un inici de saviesa, ha intuït vitalment –experimentalment- que el seu buit només pot ésser omplert pel Tot – Infinit, és a dir, per Déu. Llavors, es determina amb totes les forces a cercar el camí que hi porta, i a fornir-se de les disposicions necessàries per a rebre el do suprem.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada