Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 5 de desembre del 2016

2. Només una cosa és necessària

Oh, si això d’anar darrere el benestar, la bellesa, el plaer, la llibertat, la plenitud, el sentit, l’Absolut –parlant clar i català- fos optatiu !; volem dir que en poguéssim prescindir com quan diem: avui no prendré postres o no aniré a passejar, seria una altra cosa. Però resulta que la tendència vital al Tot – Infinit, no depèn de nosaltres, sinó que està inscrita en els nostres gens de la mateixa manera que en un cos suspès enlaire hi ha inscrita la llei de gravetat que l’obliga a caure, fins que troba el seu lloc de repòs.

Però hi ha una diferència substancial. L’objecte material sotmès a necessitat física cau sempre necessàriament seguint  el camí preestablert, sense que pugui triar aturar-se o baixar d’una altra manera; per contra, la prerrogativa de la llibertat humana ens permet a nosaltres escollir el medi de satisfer la tendència necessària, o encara, anar per viaranys escabrosos que no condueixen a enlloc.

En efecte, alguns, per error o per desídia, renuncien a la fi última i volen acontentar-se, pensant reposar en satisfaccions perifèriques: els plaers dels sentits, l’equilibri psicològic, els sentiments agradables; o també en béns espirituals: les arts, les ciències, la cultura, la filantropia. No s’ha pas de negar que, de l’efecte de semblants esforços, –concretament en el segon supòsit- se’n pugui esperar un cert equilibri interior i un inicial sentit de la vida, perquè on se vulgui que s’hi trobi un rastre mínim de bé, de bellesa o d’amor, allí  hi ha, amagada a l’esguard superficial, la presència de Déu.

No obstant això, qui pretén satisfer la seva carència profunda fent-la reposar damunt de coses estretes, intranscendents, passatgeres, volàtils, no definitives o fonamentades en tesis errònies, esbiaixades, egocèntriques, alienants, no podrà trobar el repòs plenament satisfactori, perquè el pes d’aquella carència que pretenen omplir és infinit, i s’esfondra el sòl damunt el qual pretenen fer-la reposar. 


El místic, a diferència del cas anterior, és aquell que, dotat d’un inici de saviesa, ha intuït vitalment –experimentalment- que el seu buit només pot ésser omplert pel Tot – Infinit, és a dir, per Déu. Llavors, es determina amb totes les forces a cercar el camí que hi porta, i a fornir-se de les disposicions necessàries per a rebre el do suprem.
Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada