L’Ambròs mostra
l’aspecte d’un bohemi il·lustrat, cortès i afable. És, segur, un rodamón que
n’ha vist de verdes i de madures, si atenem a les explicacions que dóna quan
pren la paraula –sembla talment una conferència de ciències socials- s’enlaira en consideracions molt i molt
divertides sobre països que ha visitat, i posa cura en detalls interminables de
costums, creences, ritus, grandiositats i misèries que ha aplaudit o rebutjat,
ací i allà.
Com corol·lari i resum, ell es queda
amb tot allò que ofereix l’aspecte, el pes i la mesura de l’autèntic. Perquè,
si ho sospesem atentament, veurem que la
cultura i les tradicions humanes es componen d’un esquelet real, objectiu, i un
revestiment decoratiu, sobreposat artificialment per les diverses evolucions
culturals que, de vegades, ajuden a valorar allò substancial i d’altres fan
distorsió de la realitat d’una manera enganyosa i, a cops, ridícula.
Com a base d’orientació, ell proposa
analitzar la situació concreta i quedar-se amb allò que ofereix la garantia
d’autenticitat. I l’autenticitat no es pot dissociar mai de la naturalesa de
les coses, perquè la veritat i la realitat rau en la naturalesa i les seves
lleis. Això és el que tenim. Tot és com és, per més que les elucubracions
humanes ho guarneixin o enlletgeixin. Al fons de tota disfressa sempre hi resta
la realitat objectiva, l’autenticitat.
Allò que més li crida l’atenció és
el fenomen del fet religiós, la seva esquizofrènia, les contradiccions
irreconciliables, els fanatismes delirants; tot per voler reduir a esquemes
mentals i de comportament; quasi a formules matemàtiques, la necessària relació
de l’home amb Déu; quan –de fet- aquesta relació es dóna naturalment, de forma
espontània; tan radicalment com la relació existent entre el fetus i la mare
(Déu és com la matriu de tot allò que existeix), o com la de l’arbre amb la
terra on enfonsa les seves forçudes arrels.
L’afer de l’home respecte de Déu es
redueix a descobrir aquella relació i assumir-la joiosament. El següent pas és
viure’s a si mateix autènticament immers en aquella relació mística. Si no es
dóna aquesta experiència, transformada en actitud permanent, de poc deu servir
–pensa ell- celebrar ritus o fer escaramusses voluntaristes en el camp de
l’ascètica i de la moral; de ben poc deu servir venerar imatges, recitar
pregàries o emprendre pelegrinatges, aprendre la Bíblia o l’Alcorà de memòria,
o bé estudiar tractats teològics.
Un esforç així d’admirable i
dolorós, si no s’ha assolit una consciència clara de pertinença natural i
ontològica a Déu, ni s’ha arribat a donar resposta autèntica, vital i habitual
a la mateixa, es redueix a un revestiment decoratiu de l’esquelet o, encara
pitjor, a una disfressa que impedeix la descoberta de la mateixa realitat
autèntica.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada