Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dilluns, 8 de gener del 2018

68. Elogi de l’autenticitat

            L’Ambròs mostra l’aspecte d’un bohemi il·lustrat, cortès i afable. És, segur, un rodamón que n’ha vist de verdes i de madures, si atenem a les explicacions que dóna quan pren la paraula –sembla talment una conferència de ciències socials-  s’enlaira en consideracions molt i molt divertides sobre països que ha visitat, i posa cura en detalls interminables de costums, creences, ritus, grandiositats i misèries que ha aplaudit o rebutjat, ací i allà.
            Com corol·lari i resum, ell es queda amb tot allò que ofereix l’aspecte, el pes i la mesura de l’autèntic. Perquè, si ho sospesem atentament, veurem que  la cultura i les tradicions humanes es componen d’un esquelet real, objectiu, i un revestiment decoratiu, sobreposat artificialment per les diverses evolucions culturals que, de vegades, ajuden a valorar allò substancial i d’altres fan distorsió de la realitat d’una manera enganyosa i, a cops, ridícula.
            Com a base d’orientació, ell proposa analitzar la situació concreta i quedar-se amb allò que ofereix la garantia d’autenticitat. I l’autenticitat no es pot dissociar mai de la naturalesa de les coses, perquè la veritat i la realitat rau en la naturalesa i les seves lleis. Això és el que tenim. Tot és com és, per més que les elucubracions humanes ho guarneixin o enlletgeixin. Al fons de tota disfressa sempre hi resta la realitat objectiva, l’autenticitat.
            Allò que més li crida l’atenció és el fenomen del fet religiós, la seva esquizofrènia, les contradiccions irreconciliables, els fanatismes delirants; tot per voler reduir a esquemes mentals i de comportament; quasi a formules matemàtiques, la necessària relació de l’home amb Déu; quan –de fet- aquesta relació es dóna naturalment, de forma espontània; tan radicalment com la relació existent entre el fetus i la mare (Déu és com la matriu de tot allò que existeix), o com la de l’arbre amb la terra on enfonsa les seves forçudes arrels.
            L’afer de l’home respecte de Déu es redueix a descobrir aquella relació i assumir-la joiosament. El següent pas és viure’s a si mateix autènticament immers en aquella relació mística. Si no es dóna aquesta experiència, transformada en actitud permanent, de poc deu servir –pensa ell- celebrar ritus o fer escaramusses voluntaristes en el camp de l’ascètica i de la moral; de ben poc deu servir venerar imatges, recitar pregàries o emprendre pelegrinatges, aprendre la Bíblia o l’Alcorà de memòria, o bé estudiar tractats teològics.
            Un esforç així d’admirable i dolorós, si no s’ha assolit una consciència clara de pertinença natural i ontològica a Déu, ni s’ha arribat a donar resposta autèntica, vital i habitual a la mateixa, es redueix a un revestiment decoratiu de l’esquelet o, encara pitjor, a una disfressa que impedeix la descoberta de la mateixa realitat autèntica.

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada