L’Eucaristia és el Sagrament de la presència, l’acompliment d’aquelles
paraules de Jesús: <<Jo estaré amb vosaltres sempre>>. Els profetes
i el salmista ja tenien consciència d’alguna presència divina, encara que molt
llunyana, i que calia buscar amb la pregària i l’esforç, com aquella bellíssima
pregària del salm 62: <<Vós, Senyor, sou
el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el
meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua>>. Per l’Encarnació, la
presència de Déu al món s’és feta molt més propera i, d’alguna manera, visible
i tangible en la persona de Jesús: <<Qui em veu a mi, veu el
Pare>>.
Arribat el moment de
la partença Jesús s’enginyà a deixar un signe visible i també tangible de la
seva presència permanent entre nosaltres amb el seu cos ressuscitat, el seu cor i el seu esperit: <<Preneu i
mengeu-ne tots; això és el meu cos.(...) Feu sempre això en memòria
meva>>. Ens calia aquesta Sacrament perquè, més enllà de la consciència
dels antics, tinguéssim una –diguem-ne- cita, un lloc, un moment, per poder
assaborir la certesa de la presència de Jesús, en compliment de la seva
promesa.
Però la presència ha
de ser recíproca i compartida. Val a dir: el nostre cos, el cor i l’esperit han
d´estar també presents a l’encontre, per no fer nostra aquella confessió
pregona de Sant Agustí, quan diu: <<
I vós éreu dintre, i jo fora, i era fora on jo us cercava (...) Vós éreu amb
mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que si vós
no existíssiu no existirien"
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada