La terra gira al
voltant del sol i no ho sap. Els homes que habiten la terra tampoc no ho sabien
fins fa poc. La causa d’aquest moviment no ve de la terra sinó del sol per raó
de la llei de gravetat, i el beneficiari de la rotació no és el sol, que per a
res no necessita la terra, sinó la terra, que viu i es nodreix de la presència
i dels efluvis solars. Ara, en astronomia, aquest fet ja és evident.
L’home, ens espiritual a més a més
de material, ha especulat sempre sobre la seva situació real respecte de Déu.
Ha raonat, en totes les cultures, sobre un Ésser transcendent, allà; y sobre
ell mateix, ací. Però, a diferència dels
grans astrònoms, ha rebutjat o no ha sabut emprar acuradament la ciència
empírica –l’experimentació, l’experiència- per tal d’esbrinar la seva situació
respecte de Déu. A la pràctica i de manera inconscient, molts homes encara viuen
en el mite segons el qual tot gira entorn d’ells. Déu inclòs.
L’excepció universal n’és la Bíblia:
narració interpretativa i vivencial de la presència i de l’actuació de Déu en
el procés històric humà. Després han vingut els seus lectors i comentaristes
que, sovint, no han sabut veure el moll de l’os i el fil conductor i s’han
enfilat per viaranys d’interpretació dialèctica i, potser, racionalista, que
han conduït a pràctiques moralistes i a mentalitats radicalitzades, mancades de
llibertat.
Els místics, des dels Pares més antics
fins avui, han mantingut ferma la visió copernicana
de la relació entre l’home i Déu. Així, llegim en S. Irineu: Al principi, si Déu va modelar l’home, no
fou pas perquè el necessités; va fer-ho per posseir algú a qui concedir els
seus beneficis. [...] Déu no necessita res; l’home, en canvi, necessita la unió
amb Déu. [...] La glòria de l’home consisteix a romandre i perseverar en el
servei de Déu.
Per als místics tot l’afer humà
consisteix a romandre en l’òrbita de Déu pel lligam de la fe, i a girar al seu
entorn per la força de gravetat, que és l’amor. Amor que és el servei que Ell
espera de nosaltres: És amor el que vull,
i no holocaustos ni sacrificis. S. Joan de la Creu ens ensenya a viure
davant Déu con advertencia amorosa. Advertència amorosa que, se suposa, no
és un acte, sinó una actitud, un estil ontològic de viure.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada