Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dimarts, 8 de gener del 2019

96. Si algú vol ser el primer...

           ¿A qui no li agrada surar, ultrapassar, ser el primer de la promoció, el més ben plantat, el més valent, el més respectat, el més aplaudit? Tots aquests privilegis són precaris en el temps, mentre no en surti un altre de millor o fins que les circumstàncies es girin d’esquena.  Si volem ser els primers hauria d’ésser en alguna cosa sòlida i que valgués la pena, perquè, tastar la glòria per caure després al vituperi, deu ser una experiència decebedora i lacerant. Ser el primer en haver assolit una personalitat positiva, immaculada i útil, seria una gran manera de ser el primer.
            Aquest és un objectiu possible, però cada joc té les seves regles. La que ens ha estat donada per Jesús és una regla directa i, sense cap dubte, eficaç. Diu així: <<Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots>> (Mc 8,34). Segons aquesta regla, la primera cosa és ser el darrer, que vol dir oblidar-se de sí mateix i de les pròpies comoditats i dèries, deixar d’obsessionar-se per la defensa dels propis drets i abandonar el criteri d’avaluar la vida segons pèrdues i guanys: vol dir assumir que hom no és important. Per contra, l’important veritablement és l’Altre, i  amb ell, els altres. I parlant de vida, hauríem d’assumir que no és ella per a nosaltres, sinó  nosaltres per a la vida. La vida és un fenomen còsmic –més ben dit, diví- del que participem gratuïtament i ens devem a ella: en som els servidors.
            Ara entenem  millor què ens vol dir Jesús amb allò de <<ser servidors de tots>> per arribar a ser els primers: hem d’estar al servei de tot vida –privilegiant evidentment la vida dels nostres semblants- de manera tal que restem desperts per adonar-nos de quan la vida està en perill o de quan la seva dignitat és menyspreada. Ara, més que mai,  és urgent fer  nostra aquesta consideració, quan la que anomenem cultura de la mort envaeix tota l’àrea social i s’atribueix la potestat d’anihilar-la, tan en el seu inici com al seu terme natural. Quan, en el tram on, en general, no s’atreveix a suprimir-la, sí que  priva de la més elemental dignitat, per mitjà de la pobresa i el menyspreu, la vida d’un immens col·lectiu de ciutadans.

            El nostre servei a la vida no es pot acontentar amb bons sentiments i dolces paraules, sinó que, fen ús de la llibertat i posant en marxa la nostra força i les nostres possibilitats, ens dediquem a salvar la vida o a restituir-li la dignitat i la seva indispensable qualitat. Llavors som de debò els primers. O, sinó, recordeu-vos de la mare Teresa de Calcuta. ¿No és, potser ella eminentment dels primers en l’assignació del llocs en el Regne?

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada