¿A qui no li agrada
surar, ultrapassar, ser el primer de la promoció, el més ben plantat, el més
valent, el més respectat, el més aplaudit? Tots aquests privilegis són precaris
en el temps, mentre no en surti un altre de millor o fins que les
circumstàncies es girin d’esquena. Si volem
ser els primers hauria d’ésser en alguna cosa sòlida i que valgués la pena,
perquè, tastar la glòria per caure després al vituperi, deu ser una experiència
decebedora i lacerant. Ser el primer en haver assolit una personalitat
positiva, immaculada i útil, seria una gran manera de ser el primer.
Aquest és un objectiu possible, però
cada joc té les seves regles. La que ens ha estat donada per Jesús és una regla
directa i, sense cap dubte, eficaç. Diu així: <<Si algú vol ser el
primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots>> (Mc 8,34). Segons
aquesta regla, la primera cosa és ser el darrer, que vol dir oblidar-se de sí
mateix i de les pròpies comoditats i dèries, deixar d’obsessionar-se per la
defensa dels propis drets i abandonar el criteri d’avaluar la vida segons pèrdues
i guanys: vol dir assumir que hom no és important. Per contra, l’important
veritablement és l’Altre, i amb ell, els
altres. I parlant de vida, hauríem d’assumir que no és ella per a nosaltres,
sinó nosaltres per a la vida. La vida és
un fenomen còsmic –més ben dit, diví- del que participem gratuïtament i ens
devem a ella: en som els servidors.
Ara entenem millor què ens vol dir Jesús amb allò de
<<ser servidors de tots>> per arribar a ser els primers: hem
d’estar al servei de tot vida –privilegiant evidentment la vida dels nostres
semblants- de manera tal que restem desperts per adonar-nos de quan la vida
està en perill o de quan la seva dignitat és menyspreada. Ara, més que mai, és urgent fer
nostra aquesta consideració, quan la que anomenem cultura de la mort
envaeix tota l’àrea social i s’atribueix la potestat d’anihilar-la, tan en el
seu inici com al seu terme natural. Quan, en el tram on, en general, no
s’atreveix a suprimir-la, sí que priva
de la més elemental dignitat, per mitjà de la pobresa i el menyspreu, la vida
d’un immens col·lectiu de ciutadans.
El nostre servei a la vida no es pot
acontentar amb bons sentiments i dolces paraules, sinó que, fen ús de la
llibertat i posant en marxa la nostra força i les nostres possibilitats, ens
dediquem a salvar la vida o a restituir-li la dignitat i la seva indispensable
qualitat. Llavors som de debò els primers. O, sinó, recordeu-vos de la mare
Teresa de Calcuta. ¿No és, potser ella eminentment dels primers en l’assignació
del llocs en el Regne?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada