L’oració hauria i podria ésser d’allò més natural en la nostra vida,
perquè, només el fet de tenir voluntat i
consciència d’estar amb el Senyor ja és una magnífica manera d’oració.
Com en el cas d’Abraham: <<Els dos homes que acompanyaven el Senyor
se n’anaren en direcció a Sodoma, però
Abraham es quedà encara davant del Senyor>>. Fou llavors quan Abraham
tingué ocasió de suplicar al Senyor per una causa ben concreta: <<¿De
debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? ¿No perdonaríeu la
població per amor de cinquanta justos que hi hauria?>>
I comença una llarga
súplica d’intercessió d’Abraham pels habitants de Sodoma, fins a arribar a la
suposició que s’hi poguessin trobar deu
justos: Déu respongué: “No la destruiria per consideració a aquests deu”. Sant
Pau ens recorda que, per la intercessió de Crist, <<Déu us donà la vida
juntament amb Crist, després de perdonar-vos generosament les culpes>>.
Jesús rebla la
necessitat i l’eficàcia de l’oració de súplica, quan ens recomana: <<Jo
us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us
donarà, perquè tothom qui demana, obté, tothom qui cerca, troba, a tothom qui
truca, li obren>>. Déu sap prou bé
que necessitem i ens ho vol donar. L’oració de súplica prepara en nosaltres les
disposicions per a rebre-ho, i ens ajuda a triar què hem de demanar.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada