La conversa ha començat per allò de: ¿quina deu ser la veritable
religió, ara que, a la nostra terra, comencen a encreuar-se diversitat de
confessions? Jo he volgut dir, d’antuvi,
que la Veritat és una, i que cal distingir entre Veritat i veritats, perquè
quan parlem de Veritat, ens referim a quelcom d’universal que radica en
l’essència de cadascuna de les coses o persones individuals i les transcendeix;
que ho unifica tot en una sola realitat, fluint de la Veritat eterna com de la
seva font natural. Per contra, si ens referim a veritats en plural, volem dir
l’adequació entre el que pensem d’una cosa concreta i allò que ella és en sí.
Per exemple, quan un fet històric fou idèntic a la notícia que en tenim, o quan
el resultat d’un estudi científic s’adequa
a la llei natural que pretenem explicar.
En Leonard intervé dient: <Per tant, les diverses
religions són portadores de veritats –amb tota probabilitat, unes més que
altres- però no podem saber si alguna d’elles ens obre la porta a la
Veritat>.
<Ara, jo –diu la Salomé-
deixant de banda les veritats em sento intrigada només pel desig de conèixer la
Veritat i saber quin camins hi porten>.
<Com que –afegeixo- la
Veritat és única, universal, infinita i eterna, no es pot expressar
fonèticament (amb la paraula), ni gràficament (escrits o símbols). Ella habita
en el silenci, i en el silenci es comunica. Fora del silenci, on hom escolta
l’íntim de sí mateix, dels altres i de les coses, només tenim accés a petites
veritats; mai a la Veritat, ell mateixa>.
<Em sembla raonable –fa en
Leonard- , ja que la paraula, l’escriptura i qualsevol grafisme no van més
enllà de l’exterior de persones i coses, mentre que la Veritat resideix al
centre tot>.
La Salomé s’entusiasma perquè
li sembla entendre que l’encontre amb la Veritat és una mena de revelació: com
si pel contacte en el doll del silenci amb l’essencial de tot allò que
existeix, el negatiu de les petites veritats compartides, es revelés clarament
en l’esplèndid positiu de la Veritat
universal.
<És una bona imatge
–comento- per expressar el sentiment de
llibertat i de seguretat que experimenta tot aquell que ha estat il·luminat.
Immediatament sorgeix el desig de compartir la troballa, de comunicar a
d’altres el tresor. Malauradament, però, així que la Veritat es tradueix en
pensament i el pensament es vol comunicar per mitjà de la paraula o de
l’escrit, aquella Veritat ha sortit del recer del silenci i perd ostensiblement
el seu esplendor. Quan la seva veu arriba a l’oïda de l’altre o l’escriptura a la seva vista, ja
no resta més que una petita engruna de la Veritat que, malgrat tot, pot
fructificar. És el testimoni de la Veritat que va deixar Jesús i molts sants;
més concretament, els místics>.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada