Molts ens hem sentit atrets (cridats) a una tasca concreta, una missió,
tal com Jeremies: <<Abans de
néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les
nacions.>> El profeta, (aquell que ha rebut una missió) es deu a
l’encàrrec rebut , que és per als altres: <<Ara, doncs, senyex-te el
vestit i ves a dir-los tot el que et manaré.>> Moltes vegades la missió
del profeta no és ben rebuda pels destinataris, però l’ha de dur a terme
igualment. El Senyor el protegirà: <<T’assaltaran però no et podran
abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te.>>
A la sinagoga de
Natzaret, Jesús es va presentar com el Profeta. De bon antuvi va suscitar
expectació: <<Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus
llavis aquelles paraules de gràcia.>> Ells volien veure miracles com els
que havien sentit contar de Jesús, però quan Jesús els exposà les condicions per
rebre el do de Déu, <<indignats, (...) el tragueren del poble i el
dugueren cap a un cingle de muntanya on hi havia el poble per
estimbar-lo.>>
Al segle XXI la veu de l’Església és
profètica, pesi a qui pesi. Molts l’escolten i en fan cas, mentre que altres la
rebutgen i estimbarien el profeta, si poguessin. Ni ha qui pot i ho fa. Com
sabem la llista de màrtirs cristians no para de créixer. La mateixa presència
cristiana i la paraula dels cristians és veu profètica en el desert del nostre món. ¿On ens situem nosaltres? ¿Quina és la nostra postura davant la veu
profètica del Papa i de l’Església?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada