Ell és un xicot
extravertit i bromista. Li agrada riure’s de tot i de tothom, encara que té
molta cura de no ofendre mai ningú. No té vergonya de contar les seves anades i
vingudes, les patinades i els encerts, perquè creu que tot això forma part del
seu aprenentatge d’home. Es diu Vicenç i assegura que el seu nom porta inclosa
la intel·ligència i la rectitud, i afegeix que li va dir no sé qui, una certa
vegada, que els Vicens són una mica vanitosos i entonats.
Comença dient que de jovenet no
tothom podia parlar amb ell perquè es creia superior, el més important, quasi
indispensable. Anava tibat com una perxa i presumit com un gínjol, i es donava
aires de cap de brot, fins al punt que,
els seus companys de classe i amics de
tertúlia li mostraven un cert respecte i li demanaven disculpes sempre que,
sense voler, l’havien estalonat o li havien passat davant irrespectuosament.
Quan explica aquestes històries es posa a riure com un ximplet i, en acabar, es posa seriós i ponderat.
Tot seguit parla de la seva
“metamorfosi – o “de com en vulgueu dir” i explica com, a poc a poc, s’ha anat
veient a si mateix com una persona insignificant -com
tothom, afegeix- tot dissertant
llargament sobre la insignificança de cada ésser i de cada persona humana, en
comparació al tot. Ara se’l veu fascinat per la grandiositat de l’univers i per
la varietat incomptable i meravellosa dels elements i dels éssers vius que el
poblen.
Al col·legi de frares –recorda- m’instaven amb raó a la humilitat, tot
aconsellant-me que em comparés a tal o qual sant, a aquella persona o a
l’altra. He de confessar que no em servia de gran cosa –explica-- perquè de
sant no en coneixia cap –el que es diu conèixer--, i l’altra gent era si fa o
no fa igual de carallot que jo mateix. Ara he canviat el punt de mira i em
sembla que em va bé. Em comparo amb el “tot” i amb Aquell qui és més enllà del
tot i ho causa tot.
¿Qui sóc jo davant l’espai “infinit”
del cosmos i dels incomptables cossos (galàxies, estrelles, planetes) que el
poblen? ¿Qui som en mig de miríades d’éssers humans des del origen fins a la
seva extinció? Una gota d’aigua enmig de l ‘oceà. Ni més grossa
ni més petita, ni més important ni menys, però sempre insignificant, en
comparació al tot. I els meus anys ¿què són comparats al temps de la raça
humana o de l’existència de l’univers? I
això no és res, si em comparo amb Déu infinit i etern, causa de tot. Acceptar
aquesta comparació em sembla autèntica i profitosa humilitat.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada