El pensament de Déu, encara que està atent a cada persona: la cerca,
l’estima i la crida a la salvació, es comunitari: <<Si vosaltres
m’escolteu i observeu les condicions de la meva aliança, sereu la meva
possessió personal, (...) el meu reialme sacerdotal, la meva nació
sagrada>>. El poble hebreu, per la seva part, prengué consciència clara
d’aquest fet: <<Som el seu poble i el ramat que ell pastura>>. En
les cites anteriors resten definits clarament els dos elements que conformen
els puntals i l’eix de tota comunitat: el sentit viu de comunitat i el respecte
a l’autoritat legitima.
En el Nou Testament
Jesús exercí la seva autoritat de manera sobirana i es presentà com el pastor,
el guia, el camí , la llum, la porta. I es dolgué de la manca d’autoritat per
part del dirigents espirituals del poble escollit: <<En veure aquella
multitud de gent malmenada com ovelles sense pastor, se n’apiadà>>. Al poble
d’Israel ja n’hi havia d’autoritats, però n’havien pervertit l’ús. L’ exercien
no en benefici de la comunitat, com deuria ser, sinó més aviat, en propi profit i al servei del seu orgull de
classe.
<<Llavors cridà
els seus dotze deixebles i els donà poder>>. Els constituí en autoritat sobre el nou poble, el dels seus
seguidors, i els assignà la tasca de convocar << les ovelles perdudes del poble
d’Israel>>, i de predicar <<anunciant que el Regne de Déu és a prop
>>. Quedava constituïda així la nova comunitat (el nou poble i la nova
autoritat), que dura fins als nostres dies ( l’Església presidida pel Bisbe de
Roma i sustentada en l’episcopat universal). I la darrera recomanació a les
autoritats del nou poble: << No heu pagat res per rebre aquest poder;
doneu-lo també sense pagar>> (val adir: no us en cobreu cap benefici ni
cap honor.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada