Que els vostres cors s’asserenin (Temps pasqual - 5 )

         Com coneixia Jesús els seus apòstols i com ens coneix a nosaltres! Ell sap que ens neguitegem fàcilment, que perdem la serenor del cor. Més que res pel nostre futur. ¿Què serà de nosaltres? ¿Ens salvarem? ¿Ens perdrem? L’ideal a què ens hem apuntat es tan alt, i les turbulències de la nostra vida són tan freqüents, tan contradictòries i tan fortes, que ens costa mantenir la serenor. Pròpiament parlant, com  que la nostra relació amb Jesús és una qüestió d’amor entre ell i nosaltres, ens hauríem d’oblidar de nosaltres i del nostre futur, per restar atents només a la seva persona i a l’anunci de la seva Bona Nova. Com ho fan els bons amants: cadascú s’oblida de si, per atendre només al bé de l’altre. Aquesta seria la perfecció: nosaltres ens ocuparíem només d’ell, perquè ell ja s’ocupa plenament de  nosaltres.
L’ensenyament de Jesús  és clar en aquest sentit: <<Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots. (...) Vaig a preparar-vos estada. I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic>>.
Tot es resol en la fe i l’adhesió a Jesús. Si allò que ens preocupa són les obres, val a dir, la pràctica acurada del bé que, sovint, se’ns torna difícil, recordem aquestes paraules de Jesús: <<És el Pare qui, estant en mi, fa les obres>>. Si les obres de Jesús és el Pare qui les fa, perquè està en ell ¿com no farà les nostres o per què no ens farà també a nosaltres passar per la vida fent el bé, si estem en Jesús i en el Pare i ells estan en nosaltres? <<Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; ell els allibera de la mort>>.

Imprimir article