Dic això, per parlar d’un cor obert al Transcendent, d’un cor que es deixa amanyagar per la presència amorosa del Qui És i ho omple tot. Més que el sol i més que la rosada. Els creients parlem ara i adés d’oració i ens n’ocupem; però no tots ni sempre entenem l’oració en el seu sentit genuí, que es redueix a un encontre amorós entre la criatura i el seu Creador, entre el qui no és i el Qui És, entre el fred i l’escalf diví.
L’oració, ben mirat, no és sinó una història de crida i de resposta, de declaració d’amor i de consentiment. La iniciativa, la crida, la declaració ve sempre de Déu i és feta a tota criatura. La pròpia existència n’és la prova més evident: hem estat cridats a l’existència. No hi cap més sentit definitiu a la nostra vida que l’ésser acollits i elevats a la bellesa, a la veritat i a l’amor, fins a arribar a l’òrbita de Déu, on la diversitat es resol en perfecta unitat i harmonia.
Entesa així, l’oració es torna no tan sols fàcil i atractiva, sinó també indispensable i vital. És una relació de tu a tu programada per a la realització personal de la criatura, és un donar-se i rebre, és un trobar-se en plenitud. Si tot el cosmos està cridat a transformar-se en unitat, per virtut del qui és U, la persona humana, com a síntesi de tot allò material, entra de ple en la quinta essència d’aquella unitat. Benaurat aquell que troba parèntesis de temps i de silenci, per a fer la prova de la pregària d’acolliment, la pregària del cor.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada