Qui hi ha que no
estigui en actitud de recerca? Potser sí que trobaríem algú que viu aclofat en
el seu present, sense il·lusions, sense ambicions, sense previsió de futur,
ignorant els altres i allò que passa al seu entorn. Sabem, però, que aquesta no
seria una manera positiva i fructuosa de viure. La majoria dels mortals, per
tant, viu en actitud d’accedir a allò que encara no té i que entén com a
convenient per a si mateix.
La nostra recerca només es pot
encaminar en una de dues direccions: horitzontal o vertical. La primera serveix
quasi exclusivament per a la nostra vida carnal, temporal, transitòria, efímera
i consisteix a procurar-nos mitjans suficients per a la supervivència digna i,
si és possible, falaguera, en el marc social on ens toca viure. És una intenció
llegítima i enriquidora, a condició de
no convertir-la en l’objectiu i la pretensió finals de la nostra vida. Si
aquesta condició no es complís, restaria frustrat i buit el nostre nucli
central.
Per direcció vertical entenem, quan
la recerca s’encamina cap a Déu. Així que el poble d’Israel arribà a tocar de
la terra promesa, al est del Jordà, Moisès explicà la llei que haurien de
complir i, entre altres moltes coses, digué al poble: “Llavors, allà mateix, cercaràs el Senyor, el teu Déu. I, si el
cerques amb tot el cor i amb tota l’ànima, el trobaràs”. Segons aquell
precepte, posseir la terra promesa no
era pas el destí últim del poble, sinó només un mitjà per trobar Déu, perquè en
aquell lloc tan desitjat i tan ric que “regalimava llet i mel”, el poble hauria
de patir desgràcies incomptables que impedirien la felicitat desitjada. Calia
que recordessin que la seva felicitat total depenia de la
unió amb Déu des de l’inici fins a més enllà
de la vida, tal com Moisès els recorda: ”Durant
tot el camí que heu fet pel desert fins a arribar en aquest lloc, el Senyor, el
vostre Déu, us ha portat a coll, com un pare hi porta el seu fill”.
Els nostres místics han entès i han
viscut plenament aquest missatge bíblic, fins al punt de negar-se a posseir res
i acontentant-se a servir-se de tot el necessari, sense permetre que, ni la
voluntat ni el cor, es comprometessin en res. A Sant Joan de la Creu llegim: “El alma que se detiene y apacienta en
otros extraños gustos y, ( ...) no se contenta con solo Dios, sino que
quiere entrometer el apetito i la afición de otras cosas, se hace incapaz del
espíritu divino”. Permeteu-me que acabi amb els versos de Sant Joan de la
Creu, titulats: “Suma de perfección”:
Olvido de lo criado,
memoria del Criador,
atención a lo interior,
y estarse amando al Amado.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada