L’arrel és l’òrgan soterrat, que fa la funció vital de fixació a terra
de l’arbre o de la planta superior, per una part, i per l’altra, s’encarrega de
l’absorció d’aigua i de substàncies químiques, que dissol i tramet a tota la
superfície, per procurar-li vida i creixement.
Aquest fenomen és imatge
d’allò que passa a l’interior de l’ésser espiritual. En el fons mateix de
nosaltres, al nucli del nostre ésser, hi ha el punt de contacte amb l’Ésser
suprem que li assegura l’existència, el creixement, el sentit i la realització
total. És el lloc de l’experiència de Déu. El contacte Déu - creatura és
natural i té lloc en tota persona humana. Tant si en pren consciència, com si
no. És la forma com Déu és actiu permanentment en tota creatura; en cadascuna,
segons la seva naturalesa.
A més a més, tota persona és
convidada, sense distinció per raons morals, ideològiques o religioses a
prendre consciència d’aquest fet. És
l’experiència de Déu. És clar que Déu pot provocar extraordinàriament
una tal presa de consciència, encara que aquest no deu ser, de lluny, el camí
normal.
La nostra condició d’éssers
intel·ligents i lliures ens dóna la capacitat i els instruments per descobrir
el secret i acudir a la cita. Per
començar, no podem mantenir la idea d’un deu llunyà, assegut al seu tron,
ocupat en governar el món i les seves creatures, a perseguir els dolents i
premiar els bons; utilitzant àngels com missatgers i esperant el resultat de la
lluita dels seus fills contra el dimoni. Déu no és així. És el Déu amb
nosaltres, amb el món, amb totes i cadascuna de les creatures, creant-les i
estimant-les contínuament. Perquè l’existència i la vida de les creatures no és
altra cosa que l’existència i la vida de Déu comunicades per ell lliurement i
sense interrupció.
A més de l’aclariment
d’aquest concepte, la netedat de cor, la moderació en els costums, l’opció
decidida a favor de la veritat, la justícia i el bé, com també la disposició
amorosa a favor de Déu i de l’altre, desbrossen el camí ample i confortable,
que desemboca en l’experiència vital de Déu.
Posat tot això, ens mancaria només un esperit contemplatiu, que porta
naturalment a l’escolta del nostre interior i a la percepció passiva de tot
allò que passa, tant dins nostre com a l’exterior. És allí on sentiríem
l’aleteig de l’Esperit de Déu. Seria l’experiència de Déu.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada