La plenitud d’una vida fins a un
grau infinit, no es dóna aquí a la terra. No la de Jesús en la seva humanitat,
i menys encara la nostra. La trajectòria de Jesús damunt la terra s’assembla
molt a la d’algunes persones, que no es veu coronada per un èxit esclatant,
sinó enfosquida per la nuvolada d’un gros fracàs. Però Jesús havia enrolat la seva vida a un procés del tot
positiu que apuntava a un enriquiment infinit. I així, acomplerta la seva
missió, <<s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué (...) Mentre
els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel >>. La seva plenitud
tingué lloc a la dreta del Pare.
Els apòstols
començaren la seva tasca missionera enmig d’una persecució implacable i de
retrets. A voltes no es pogueren lliurar d’ésser ben apallissats. Sant Pau ho
visqué en les seves pròpies carns i, quan escriu als cristians d’Efes,
s’esforça en prevenir-los pel que pugui venir, i perquè no esperin el seu ple
benestar i la seva plenitud en res d’aquí a baix:<<Germans, demano al Déu
de nostre Senyor Jesucrist, (...) que il·lumini la mirada interior del vostre
cor perquè conegueu a quina esperança us ha cridat, quines riqueses de glòria
us té reservades l’heretat que ell us dóna entre els sants. Que conegueu també
la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients>>.
Aquesta història i la
doctrina que conté expressa ben clarament el procés que ens toca seguir: la fe
en Jesús ens ofereix en aquest món un començament, un tast, que consisteix en la serenor pròpia del qui
sap on va, quin camí hi porta i de quins mitjans disposem. La resta, fins a la plenitud, tindrà lloc a l’arribada, quan també
serem enduts al cel, juntament amb Crist. Per ara, ho vivim en l’esperança
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada