¿Per què ens tanquem en el
nostre món? La nostra salut, el nostre èxit, els nostres béns, la nostra
felicitat. Jo, jo i sempre jo. I, encara, quan pensem en l’altre, ¿no és,
potser, per seduir-lo, dominar-lo o criticar-lo? Quan reduïm l’àmbit d’interès
en nosaltres mateixos, ens trobem a nosaltres mateixos i ens decebem; veiem
empetitir l’horitzó, com si haguéssim caigut en un pou o com si ens trobéssim
al mig d’una vall estreta que ens oprimeix, Podríem dir que l‘individu, tot
sol, encara que tingui un cert sentit, no en té prou; és com un arbre sol al bell mig
de l’estepa, sense companyonia, sense suport, sense pol·linització: com a dany
mínim, condemnat a l’esterilitat.
Veiem la lliçó de la natura: la
fageda, la pineda, la verneda, el ginestar; el ramat de nyus i de zebres, la
família d’elefants i de lleons. Tot, en el món vivent, s’organitza naturalment
en grup, d’acord amb el seu nivell de vida o d’instints.
A la família humana li correspon
organitzar-se en comunió lliure i solidària, en comunitat, d’acord amb les
seves facultats superiors; no únicament a nivell polític i social, sinó en la
profunditat de comunió personal, que comporta valoració mútua, respecte,
comunicació, ajut.
Hi ha una dada desconeguda per a
molts, poc assimilada per altres, que fa del tot imprescindible la comunió
entre humans, si volem assolir la nostra missió i el sentit ple de les nostres
vides: l’home intel·ligent i lliure – i els extraterrestres, si hi són- és la
consciència del cosmos. L’univers no sap res d’ell mateix, ni del seu origen,
naturalesa, lleis que el governen, ni de la seva finalitat i destí. És el ser
intel·ligent i lliure, com a tal, qui dóna ànima i sentit a tota la creació.
Som nosaltres qui podem conèixer el
sentit i el destí universal si, abans trobem el nostre sentit i destí
col·lectivament i ens sabem consciència de la creació i l’exercim comunitàriament. En aquest cas, la insignificança individual pren
relleu, i es sublima en la importància de la col·lectivitat.
A la base de la nostra recerca hi ha una premissa indispensable: la
descoberta de l’Altre. Ell és
l’origen, la llei natural, el sentit, i
en ell es troba l’acompliment de tot. Ell és l’U, la causa i el lloc de tota unitat.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada