Angnus Young, conegut com el Rockero Heavy, en una entrevista de fa uns
anys, explica haver rebut del seu pare un principi realment important, que no
va entendre al seu moment, sinó més tard, a la maduresa. El principi deia així.
<Els diners i la fama no són tan importants com el respirar. No t’oblidis
d’això: el que és essencial succeeix, i tota la resta és prescindible>.
En llegir-ho vaig pensar que,
en tan poques paraules, s’hi conté tota una filosofia de vida i un itinerari
espiritual evangèlic, semblant a l’espiritualitat de Sant Joan de la Creu i de
Santa Teresa de Lisieux. Dit altrament: Hi ha una sola cosa necessària, que ens
és donada graciosament com l’aire que respirem, i tota la resta és prescindible.
En llenguatge de Sant Joan de la Creu, sona així: <No quieras contentarte
con menos que Dios>. Un pensament que, de tan elemental i de sentit comú,
ningú no se n’adona; ben al contrari, tothom hi viu d’esquena. Probablement mai
ningú no ens ha comentat aquest pensament en el sentit de l’opció més vàlida,
més segura i exultant per a la nostra vida: no acontentar-se amb menys que Déu.
Contràriament, una observació
superficial ens dóna a entendre que molta gent es deleix pel diner i per
l’anomenada, mentre que pocs malden per
respirar adequadament i menys encara s’adonen que ho fan, ni se senten cofois i
agraïts per poder-ho fer. Tan sols, potser, aquells que respiren penosament.
L’essencial succeeix i és de
franc, com ho és el funcionament regular i complex de les funcions del nostre
cos i l’equilibri pregon del nostre esperit; com ho és la bellesa relaxant que
prové de la natura; com ho és la joia de viure ara, aquí i amb la companyonia
d’aquestes persones; com ho és, per damunt de tot, la gratuïtat de la presència
amorosa de Déu.
El mot respirar es deu haver
d’entendre en el sentit de la cobertura justa de les necessitats, com quan
anomenem el pa per significar el sosteniment bàsic de l’alimentació. En aquest sentit la tristesa ens colpeja i
ens cau la cara de vergonya, si comparem la nostra situació amb els indigents
de la terra. Per culpa de la borratxera de diners i de fama del món ric; per
aferrar-se aquest món a les coses prescindibles, els altres pobles no poden
respirar. Els nostres excessos són la corda que els ofega.
Per desconèixer aquesta
filosofia o per voler-la ignorar, tota la humanitat viu desproveïda de felicitat.
Una part, per defecte i l’altra, per excés. L’excés produeix massa ventilació i totes les altres “masses”
que hom vulgui afegir-hi, com serien l’estrès, l’insomni, l’avorriment, els
embussos circulatoris. Tot per massa. I, com causa principal, per molt mala consciència.
Mala consciència i felicitat no són compatibles; com tampoc ho és aquesta
darrera amb la manca d’aire i haver-lo d’ansiejar com un asmàtic.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada