Presentació

Presentacio
Mossèn Enric Prat presenta unes noves Homilies, totalment diferents de les ja conegudes (www.bisbaturgell.org - homilies dominicals). Són diferents en el contingut, en l’estil i en l’extensió. Cada Homilia conté una sola idea, l’expressada en el títol. La breu argumentació es basa gairebé únicament en els textos litúrgics del dia. Creiem que aquestes homilies poden servir perquè cada interessat pugui preparar la seva pròpia; o com a guió d’un comentari més espontani. La millor utilització, però, la trobarà cada puntual usuari. Possiblement, altres persones, a més dels predicadors, trobaran en aquests escrits l’ocasió d’aprofundir en el sentit pregon de la Paraula de Déu en la litúrgia, i de gaudir del consol espiritual que ens ofereix Sigui tot a lloança de Déu i a benefici espiritual i humà d’aquells que en vulguin fer ús. Moltes gràcies.
Acabada la publicació en aquest BLOG de les NOVES HOMLIES, m’atreveixo a proposar als amables usuaris una nova: Etiqueta: EL RACONET DE LA MISTICA. La mística, no en el seu vessant de fets extraordinaris, com l’èxtasi, la levitació, les locucions o les visions, sinó com alternativa a l’ascètica, amb l’atenció posada en les obres de Sant Joan de la Creu i en l’autor anònim del llibre EL NÚVOL DEL NO SABER. L’ascètica es basa en el raonament, l’esforç i el protagonisme personal. La mística abandona tot protagonisme personal per atribuir-lo solament a Déu, d’acord amb allò que recomana el Salm 36: Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer. O responent a l’oferta de Ap.3,20: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. El místic rep, per medi de la il·luminació, que li és donada, una noticia nova de la naturalesa de Déu, que és obscura i inexplicable. Els autors l’anomenen docta ignorància o raig de tenebra. Aquest treball, que ha estat publicat a la revista l’Església d’Urgell i amb una bona acceptació per part de molts lectors, pot ésser útil per a la lectura i meditació particular, i també com a eina de treball per a grups de pregària, de formació espiritual o de catequistes. Gràcies!

dijous, 17 d’agost del 2017

51. “Quedeu-vos amb nosaltres”

      Heu caminat amb nosaltres des de l’albada, Senyor, des de la nostra infància, i heu encarrilat els nostres passos en una direcció precisa, vers un horitzó bell, però llunyà. La vostra presència al costat nostre ens ha donat confiança i la vostra paraula ha il·luminat el sentit del gran pelegrinatge. Cap a mig matí de l’adolescència, ens ha  il·lusionat  el ventall harmoniós i engrescador de les propostes de futur, que sorgien espontàniament de la conversa mantinguda, alternada amb llargs silencis, per assaborir el do de l’amistat i la il·lusió d’un futur espiritualment esplèndid i compartit amb vós i amb tothom.
      Cap al migdia, de l’edat adulta, la nostra relació amb vós havia assolit una força molt gran. Es tractava no tan sols de saber que la vostra companyonia, durant el viatge, ens era indispensable, sinó també de constatar el naixement d’una amistat que calia consolidar i fer definitiva. Havia nascut l’amor. Ens havíeu obert el sentit de les Escriptures i, en elles, vos éreu el portador al món de l’immens i incommensurable amor de Déu.
      Durant la tarda de la vellesa, ens vau ajudar, amb la presència, amb la implicació personal i amb la paraula, a suportar el cansament, l’aspror dels viaranys, els imprevistos, les tempestes i ventades i tots els altres ensurts. Ocasionalment, ens vau curar les ferides, ens vau consolar de les nostres tristors i ens vau convèncer de no desistir –passi el que passi- fins a assolir l’horitzó que ens havíeu proposat.
      Ara, quan es fa tard, Senyor, quedeu-vos amb nosaltres. Us ho demanem amb força. Perdoneu, Senyor: us demanem això, no perquè temem que vós perilleu, tot sol, en la foscor de la nit, ja que vós sou la llum del món. Us ho demanem per conveniència nostra i perquè ens dol de quedar-nos sense vós. Ja es fa tard i comença de fosquejar. Ens fa por la nit amb la seva foscor i el seu fred, si vós no hi sou. Com podríem superar tot això sense la vostra presència, sense l’escalf de la vostra proximitat i sense la vostra paraula plena de veritat i d’esperança?
      <<Quedeu-vos amb nosaltres –us insistim- ara que es fa tard i el dia ha començat a declinar>>, perquè encara voldríem seure junts amb vós a taula per tal de compartir el pa, i la paraula pròpia dels àpats entre amics. Ens hem de confiar encara mútuament moltes coses més, i ens manca sentir dels vostres llavis aquelles intimitats que només es revelen en veu baixa als amics,  durant els moments sagrats d’un comiat definitiu. I, després de sopar, quedeu-vos amb nosaltres encara, fins que puguem anar amb vós allà on vós aneu. Senyor, quedeu-vos sempre amb nosaltres, si us plau!

Imprimir article

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada