Encara, durant la primera meitat del segle XX, vivíem tots plegats la
cultura de l’hospitalitat: la porta de casa restava oberta fins a l’hora d’anar
a dormir, els necessitats ens trobaven
disposats a l’ajut immediat i els veïns feien entre ells vida
sincerament oberta a tot el que calgués. Ara, no. Ara vivim una cultura d’aïllament.
Les nostres portes, sempre tancades, assenyalen un estat d’ànim també tancat,
produït per la inseguretat i el risc. Sovint, els veïns d’escala o de replà, es
tracten com desconeguts, per causa d’un individualisme generalitzat.
¿Què ens hem perdut,
pel camí? << Abraham (...) veié tres homes aturats davant d’ell (...) i
digué: Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, us prego que no passeu sense
aturar-vos amb el vostre servent. Permeteu que portin aigua per rentar-vos els
peus i reposeu a l’ombra de l’alzina>>.
Després els convidà a menjar: <<Quan tot era a punt, prengué mató, llet i
el vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells sota l’ombra de l’alzina,
mentre ells menjaven>>. Un d’ells li digué: <<L’any que ve tornaré
aquí, i Sara, la teva esposa (que era estèril) haurà tingut un fill>>.
A Jesús, en el seu
temps, <<L’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella, que es
deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre
Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo>>. Entre les dues germanes
fan una acollida perfecta. Una s’ocupa de la necessitat del transeünt i hi dóna
resposta diligent, i l’altra, amb la mateixa diligència, s’aprofita de la
saviesa i bondat del nou vingut. Per això diu Jesús a Marta: <<La part que Maria ha escollit es la
millor>>. Segur que, en
l’hospitalitat, en el fons, el qui acull,
és sempre qui en surt més beneficiat .
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada