L’avi Anton tocava el violí a la Cobla de la vila, des de ben jove, i ho
va seguir fent, fins que ja no pogué més pel pes dels anys i les xacres. Un
dia, el seu fill, l’hereu, no podent suportar més la presència d’aquell
instrument tan estimat i tan estretament
vinculat al pare –home de grans qualitats humanes i artístiques- i, comprenent
que ja no el tocaria més, quan l’avi s’aclofà al llit d’on ja no es llevaria,
agafà el volí, demanà als seus fills petits, en Martí i la Roser, que
l’acompanyessin fins dalt a la golfa de casa. Un cop allí, l’home penjà el
violí a un clau de la biga comunera i digué als seus fills: Mireu, fills meus,
ací guardarem el violí de l’avi com un tendre record de la seva bondat i del
seu magnífic art musical i, quan pujarem, serà com si l’escoltéssim tocar. A
baix, a la sala, ens recordaria massa sovint que l’hem perdut. Els nens ho
entengueren i hi estigueren d’acord. Pocs dies després, l’avi morí i, des
d’aleshores, el violí no parà de rebre visites del fill i dels nets.
Aquesta història és prou
humana i commovedora. No sabem si algun dels nets, més tard, va optar o no per
seguir les petjades de l’avi en l’afecció per la música i per tocar el violí.
Si ho van fer, al cap de molt de temps, el devien trobar destrempat, rovellat,
desafinat, quasi impossible de tornar a donar la música d’avanç.
Sigui com sigui, a mi em
recorda que la nostra vida es deu semblar a aquell violí. Si passem temps sense
usar-la en el sentit més positiu, si la nostra ment i el nostre cor viuen
embadalits en un materialisme consentit o en un egocentrisme excloent, i
ensopits pel que fa als altres i a la recerca del coneixement i del bé
espiritual; si en la nostra vida de pregària i d’unió amb el Déu viu optem per
la discontinuïtat i la deixadesa, si el nostre cor no malda per entonar sempre
un “càntic nou” a l’Estimat de la nostra ànima, quan ho voldrem fer ens sortirà
una melodia desafinada i ens mancarà l’agilitat necessària per connectar amb la
bellesa mística interior i, encara més, amb els altres i el nostre entorn.
En compte de penjar el violí
de la nostra vida a la golfa de la ment, l’hem de fer servir diàriament i en
tota ocasió, per tal de posar música a les nostres alegries i tristors i a les
tristeses i soledats dels altres. Hem de viure amb atenció i disponibilitat
constants, per poder rebre de Déu la inspiració necessària i poder donar la
nota exacta en el moment oportú.
El bon Déu, les persones que
tractem i el mateix univers on vivim aplaudiran la singular melodia de la
nostra vida i ella es mantindrà sempre afinada i a punt. Cadascú de nosaltres
som com un esplèndid instrument musical en el gran concert de la història i de
la creació sencera.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada