<< En aquells dies , Elies arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu,
i va passar la nit en una cova >>. En la solitud, el profeta va tenir la
sensació de l'absència de Déu. Aquella absència venia de lluny, de la llarga
travessia del desert. El creient passa també per la mateixa prova: es troba com
si Déu no existís o com si s'hagués allunyat massa. No troba resposta a les
seves oracions, ni s'albira a l’horitzó una mica de llum, o de consol , o de
presència interior.
Aquella absència, de
vegades bastant llarga, arriba a la seva fi: << El Senyor li va fer
sentir ( a Elías ) la seva paraula, i li va dir: "Surt fora i estigue't a
la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà>> . Elías
no va percebre Déu en el soroll del vendaval, ni en l'estrèpit del terratrèmol,
ni tampoc en l'ardor asfixiant del foc, sinó en el acaronament d'un aire suau.
Tampoc nosaltres no el trobarem en la fugida cap a fora, en l'activisme
desproporcionat o en la esvalotament dels sentiments, sinó en la serenitat
pacient del nostre interior.
L'Evangeli ens porta a la mateixa conclusió:
<<Jesús va obligar els seus deixebles a pujar tot seguit a la barca i a avançar-se-li
cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent >> . Van navegar sols i,
ja lluny de la costa, no podien avançar <<perquè el vent era contrari>>.
El sentiment d'abandó per part de Jesús que experimenten els Apòstols colpeja
els cors de cadascun d'ells. <<
Passades les tres de la matinada, Jesús va aparèixer caminant sobre l'aigua ( ...
) Jesús els digué de seguida: "No tingueu por que sóc jo>>. Així
acaben sempre les crisis d'absència per als qui esperen amb fe , serenitat i
paciència.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada