La nostra fe, si és viscuda
intensament, pot anar més enllà de les fórmules oficials que fem servir per
confessar-la, perquè la implicació de Déu en la seva creació és infinitament ampla,
profunda i intensa. La seva presència activa té lloc arreu i en tot. Déu fa
caure imperis i suscita noves formes de
govern: <<Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes.
Aquell dia cridaré el meu servent, Eljaquim (...) i li donaré l’autoritat que
tens>>.
Veure Déu en tot i
sempre, també en l’obscuritat, quan es dóna la sensació tossuda de la seva
absència, seria l’ideal perfecte de la nostra fe, perquè <<Què en són
d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! ¿Qui pot
conèixer el pensament del Senyor?>>. Amb tot, hi ha una cosa que sembla
irrefutable: <<Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a
ell>>. Llavors, l’itinerari de totes les creatures, des de l’inici fins
al final, està sempre a la presència de Déu i camina sota el seu guiatge.
El mateix passa amb
els misteris del dogma, per exemple en l’Encarnació. Jesús és més del que pot entendre
la gent: <<Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres
que és Jeremies o algun altre del profetes>>. Jesús és aquell que només
Déu pot entendre i revela a qui ell vol, tal com li passa a Pere: <<Vós
sou el Messies, el Fill del Déu viu>>. Respon Jesús a Pere.
<<Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de
carn i sang, sinó el meu Pare del cel>>. La fe total i veritable només pot ser una revelació de Déu, feta a la
seva creatura racional.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada