42. La glòria de Déu

      Quan parlem de la glorificar Déu, de treballar per a la seva glòria,  

<A la major glòria de Déu>, com deia Sant Ignasi, no fem sinó proclamar un desig, expressar una analogia d’allò que a nosaltres ens semblaria convenient aportar a favor de Déu, en resposta a tot el que creiem haver rebut d’ell.

      De fet, Déu no té cap necessitat de la nostra glorificació. És més, a nosaltres ens és absolutament impossible aportar cap motiu d’acreixement a la glòria de Déu, com es dedueix d’ Ap 21,22: <De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. La ciutat  no necessita que l’il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell és el gresol que li fa llum>. I a Ap 22,5: <No hi haurà mai més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol: el Senyor Déu els il·luminarà>. També a Is 60,19: <Jo, el Senyor, seré per sempre la teva llum, jo, el teu Déu, seré la teva glòria>. En l’himne del  <Glòria>,  a la missa, hi ha  un gest molt lúcid, quan diem: <Us donem gràcies per la vostra immensa glòria>. Amb aquestes paraules no pretenem augmentar la glòria de  Déu sinó proclamar la nostra admiració per la immensitat infinita d’aquella glòria.

      Deduïm, per tant, que la glòria de Déu és ell mateix i és endemés, la glòria dels elegits, la nostra glòria. Allò que ens escau ara a nosaltres simplement és la capacitat i la voluntat d’admiració, d’estupefacció, de meravellar-se, d’entusiasmar-se, davant la infinita glòria de Déu. Allò que ens urgeix és procurar-nos una actitud familiar i habitual de gratitud, per quant Déu es digna fer-nos partícips de la seva glòria i d’adoptar una resposta vital que, lluny d’inhabilitar-nos, ens faci aptes per ésser contats en el nombre dels qui participaran de la seva glòria.

      ¿No podríem canviar, per tant, l’expressió <donar glòria a Déu> per una que digués, per exemple: <obrir-nos a la glòria de Déu>?  I això voldria dir, no tan sols obrir-nos-hi nosaltres mateixos, sinó fer de pantalla perquè els altres i el món sencer s’obrissin a la glòria de Déu. Una altra expressió que cal matisar és l’afirmació que la glòria de Déu són les seves creatures, o que som nosaltres, els éssers dotats d’intel·ligència i llibertat, quan, de fet, ni l’home ni les altres creatures afegeixen res a la seva glòria. Allò màxim que pot fer la més perfecta de les obres de Déu, és emmirallar aquella glòria rebuda. Déu és, doncs, la glòria de l’home al més alt nivell, com l’únic dels éssers creats fet a la seva imatge i semblança. I és també el destinat a fer participar d’aquella glòria tota la creació sortida de les mans de Déu, perquè l’home és la consciència de l’univers.

Imprimir article