El regne de Jesús ( Durant l’any- 34 – Crist Rei)

            El poble d’Israel era un regne des de Saül, que no  va plaure a Déu. El succeí David, a qui el Senyor digué: “Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu rei”. <<Quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron, el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei>>. Jesús, humanament descendent de David, heretà el seu regne i rebé la missió de pasturar (espiritualment) Israel.

            L’encàrrec de pasturar Israel que havia rebut Jesús, per voluntat del Pare, s’estengué a tot el món, com ho diu Sant Pau als cristians de Corint: <<Doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant, en el regne de la llum. Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens  traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats>>. Ara, doncs, per voluntat de Déu, Jesús és el Rei universal de tots els pobles, amb l’encàrrec de pasturar-los fins a la salvació final.

            La dignitat reial de Jesús era reconeguda públicament a Israel, en el seu temps. Pilat preguntà a Jesús, sobre aquesta qüestió que coneixia tothom, i ell respongué: <<Sí, jo sóc rei, però el meu Regne no és d’aquest món>>. Els soldats que custodiaven el crucificat també ho sabien: <<Si ets el rei dels jueus salva’t tu mateix>>. La seva reialesa era el motiu de la condemna: <<Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: “ el rei dels jueus>>. Un dels lladres crucificats amb Jesús, deia: <<Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne. Jesús li respongué: “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís>>. Un veredicte públic i solemne d’exercir la seva potestat reial.
Imprimir article

El final ( Durant l’any – 33 )

           Els estudiosos del cosmos saben que el nostre petit planeta vindrà un dia que no podrà suportar la vida, fins i tot, que tot ell es pot desintegrar. També  hi està d’acord el sentit comú. Seria igualment correcte acceptar que la sort dels éssers conscients i responsables no serà la mateixa. Llegim al profeta Malaquies: <<Els orgullosos i els injustos seran igual  que rostoll. (...) No en deixaré  ni l’arrel ni la tija, diu els Senyor de l’univers. Però per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat>>.

            Quan preguntaren a Jesús: <<¿Quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?>>, Jesús s’escapa per la tangent, donant com a senyals de la fi: guerres, revoltes, terratrèmols, fams i pestes, fets espantosos i senyals d’amenaça al cel. Tots aquests senyals s’han donat sempre i segueixen en l’actualitat. La veritat és allò que Jesús digué en una altra ocasió: <<El dia i l’hora només els sap el Pare>>.

            La profecia més important de Jesús al respecte es compleix rigorosament al llarg de tots els segles:<<Abans de tot això se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran  als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. (...) Sereu traïts (...) En mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida>>. La nostra millor actitud d’espera, segons la paraula de Jesús, és portar el seu nom, venerar el seu nom, viure units a ell per la fe i l’amor, rebutjar les ofertes falses de salvació i abandonar-nos a la voluntat del Pare. Viure sempre amb un tarannà de vida normal d’acord amb la recomanació de Sant Pau: <<Que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen>>. 

Imprimir article

El nostre cos ( Durant l’any .32)

           Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre el nostre cos: Primer els nens macabeus que ofereixen el seus cossos al botxí per no desobeir la llei de Moisès, i després, quan a l’Evangeli, Jesús ens diu, que en el Regne, els justos seran com  els àngels de Déu. El ser humà és molt complex. Jo no sóc el cos, però jo tinc un cos; aquest cos que tinc és el meu cos. El subjecte a qui s’atribueix el cos, és quelcom molt pregon, és l’ésser profund que anomenem el jo, un jo molt concret embolcallat d‘una àuria espiritual, que pren espontàniament la responsabilitat  de conduir l’ésser que som i tots els seus actes. La responsabilitat d’un acte bo o dolent que porta a terme el cos, no s’atribueix a ell, sinó al jo profund. Així, doncs, el cos no és el jo, però en forma part.

            No és veritat, per tant, que el cos sigui la presó material de l’ànima, o que  sigui quelcom  dolent. Al contrari, ànima i cos, estretament units, conformen la unitat de la persona i estan destinats a una mateixa sort. Ho devia tenir clar aquell nen macabeu, quan digué: <<Tu, ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna>>. El botxí podia profanar i anihilar els cos d’aquell infant, però, de cap manera tenia accés a poder fer mal a la persona.

            Podríem dir que el cos és el suport, ara, de l’ésser espiritual que som, mentre que  no tenim clar que serà d’ell en el món que vindrà. Com diu Jesús: <<En el món present els homes i les dones es casen. (...)En el món que vindrà i  en la resurrecció dels morts no es casaran. (...) Pel fet de tenir part en la resurrecció, són iguals que els àngels i són fills de Déu>>. Estimem, doncs, el nostre cos, tinguem cura de la seva salut i eduquem-lo perquè sigui un bon col·laborador de la nostra ànima.

Imprimir article

La muntanya del Senyor ( Tots Sants )

           Simbòlicament, la muntanya del Senyor és el lloc d’encontre dels fills amb el Pare, de la humanitat amb Déu. ¿Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? ¿Qui pot estar-se al recinte sagrat? Llavors, no tothom serà digne de pujar a la muntanya del Senyor, d’accedir a l‘encontre de la glòria. Molts, però, ja hi han arribat: <<Una multitud tan gran que ningú no hauria poguda comptar>>. ¿Qui són aquells benaurats? - <<El qui té el  cor sincer i les mans netes de culpa, que no confia en els deus falsos>>.

            El cor sincer és aquell que no té intencions torçudes, aquell que s’embolcalla en la veritat, i que, per damunt de qualsevol interès personal, fa que prevalgui sempre l’honor i la glòria de Déu, el triomf de la veritat, de la justícia i del bé, així com el benefici a favor dels germans. El cor sincer és un món interior equilibrat que exerceix vigilància amorosa sobre la imaginació, els sentits i els sentiments, perquè tot es dirigeixi a la meta final.

            Així com el cor sincer es refereix al món interior de la persona (pensaments, intencions, desigs), les mans sense culpa, signifiquen les obres que neixen d’aquell cor sincer: el despreniment, per la pobresa d’esperit; la humilitat, per la valoració autèntica de si mateix; l’esforç sense treva, per ser just; la compassió envers tot error i tot sofriment; per la diligència a mantenir el cor lliure de tota afecció desordenada; per  l’opció activa a favor de la pau. Menció especial mereix la disposició amorosa a patir persecució per causa de  Jesús: <<Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escaparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel>>. És aquest el nostre camí per arribar a formar part d’aquella multitud incomptable de la visió de Sant Joan.
Imprimir article

La immensitat, la pietat i l’amor de Déu ( Durant l’any – 31 )

            De vegades parlem de la immensitat de l’univers (milers de milions d’anys llum de distància entre punts diversos). Però, mireu què llegim al llibre de la Saviesa: <<Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra al matí>>. Déu és immens en tots els sentits, és a dir, en totes les dimensions possibles. Raó per la qual podem llegir en el mateix llibre de la Saviesa: <<Justament perquè ho podeu tot, us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se>>.

            La pietat de Déu és parella a la seva immensitat: <<I vós, Senyor, que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present a tots>>. La seva pietat envers els homes és de sempre, començant pels primeres pares  i seguint amb el poble d’Israel, durant tota la seva història. Com reconeix el llibre de la Saviesa: <<Servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.>>.

            La font de la pietat de Déu amb els homes és el seu amor, igualment immens: <<El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat>>. Quan Déu es féu present entre  nosaltres per la persona de Jesús, palesà inequívocament el seu amor, que es manifestà en pietat universal amb tots aquells que s’hi van apropar per obtenir el perdó: <<Un  home que es deia Zaqueu, (...) s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué: “Zaqueu, baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”. Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content>>. Veiem clar qui tenia més necessitat d’aquell encontre, però no sabem qui en tenia més desig. <<Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: “Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més”. Jesús digué: “Avui s’ha salvat aquesta casa>>. Benauradament, es trobaren el penediment del pecador, la pietat i l’amor de Déu i el seu perdó.

Imprimir article

Més enllà de la norma (Durant l’any – 30 )

            Complir les normes, els preceptes, les lleis, els manaments, no tan sols és excel·lent, sinó també digne de tota lloança; però, davant Déu, no només és insuficient, sinó que, per a molts, pot derivar en un estricte moralisme, si  hi manca la força insubstituïble de l’amor, que es tradueix en el do generós d’un mateix; moltes vegades a favor dels més desfavorits. En aquests casos s’hi troba a mancar l’embranzida de Sant Pau quan escriu: <<La meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar>>.

            Al llibre de Jesús, fill de Sira, llegim: <<Els Senyor fa justícia (...) No es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres. (...) El senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells>>. Potser això era el que mancava al fariseu, complidor estricte de la llei, que s’envania, dient: <<Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos>>. ¿Per què aquest home no tornà perdonat a casa seva? L’excessiva satisfacció de si mateix i l’oblit dels altres en podia ser la causa.

            El cobrador d’impostos, que també devia complir, almenys en part, la llei de Moisès, es trobava malament, insatisfet de si mateix, un pobre pecador. La causa del seu malestar no sembla ser l’escassa fidelitat a la llei. Més aviat es dolia de les injustícies comeses en l’exercici de la seva condició de  cobrador d’impostos. El dard enverinat que li causava tan de dolor venia del mal causat a l’altre, de la injustícia comesa, de la manca d’altruisme i d’amor en relació als altres i, per conseqüència, també a Déu. Per això: <<Ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia “Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva>>, acaba Sant Lluc.

Imprimir article

Pregar sempre (Durant l’any – 29 )

            És Jesús qui fa pedagogia amb els seus apòstols i els explica una paràbola:  <<Per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança>>. Això que sembla impossible, no ho és; perquè pregar és estar amb el Senyor, compartir amb ell el temps i la nostra intimitat, i obrir-nos a la comunicació interior o, com ensenya santa Teresa, <<Oració és parlar d’amor amb qui sabem que ens estima>>. Entesa així, la pregària es converteix en un hàbit natural i espontani, perquè consisteix en una atenció profunda del nostre ésser (no obstant les digressions) a la presència  mística de l’Estimat de la nostra ànima.

            L’hàbit de la pregària mística, més que una súplica constant, és una aproximació al fons d’un mateix, que és el lloc on  ens trobem amb el Senyor, per fer-lo habitable a la seva presència. És un esforç per purificar els desigs i les intencions torçudes, al temps que malda  per netejar el nostre cor d’impureses morals i d’aferraments feixucs.

            L’hàbit de la pregària mística, a més a més,  eixampla infinitament els horitzons. Trenca les barreres de les nostres necessitats personals que solem portar sempre a la pregària, per obrir-los primerament, a la lloança de Déu: <<Sigui santificat el vostre nom>>. Després ens ensenya a obrir-nos a l’altre, als altres; i la nostra pregària es converteix en un clam a favor de tots els homes, de  l’Església i del món sencer, perquè <<Vingui a  nosaltres el vostre Regne>>.

Imprimir article

El do de la vida ( Durant l’any – 28 )

             La vida és un do. Ningú no l’ha demanada, ni ha fet res per a obtenir-la o per a merèixer-la. Ens ha estat donada ben gratuïtament sense cap condició. El qui és la Vida ens l’ha confiada com a sustentació d’altres dons que anirem rebent –també gratuïts- progressivament. La vida, doncs, és un do absolut; com la matriu de tot allò que hem d’arribar a ser. El Dador de la nostra vida és també qui la manté, la protegeix i la defensa: << Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades>> (com li havia mant Eliseu, l’home de Déu). Ell, que era leprós, quedà curat de cop: <<La pell se li tornà com la d’una criatura i quedà pur de la lepra>>. Déu havia actuat restituint-li la salut.

            També a Jesús,<<Li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En veure’ls,  Jesús els digué: “Aneu a presentar-vos als sacerdots. Mentre hi anaven quedaren purs de la lepra>>. Altra vegada, Deu, per la paraula de Jesús, com abans ho havia fet per la paraula del profeta Eliseu, es manifestà com Font i guaridor de la vida.

            El leprós  Naaman reconegué tot seguit el Déu d’Israel com l’únic autor de la seva salut recobrada. Digué a Eliseu. <<Ara se ben bé que, fora d’Israel, no hi ha cap altre déu enlloc més de la terra>>. I  ho agraí amb un canvi de vida radical: <<D’ara endavant el teu servidor no oferirà cap més holocaust ni cap altra víctima a altres deus, sinó només al Senyor>>. Per la seva part un dels deu leprosos. <<Tornà enrera donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donà gràcies>>. ¿Som així d’agraïts i adoradors de Déu pel  que fa a la nostra vida i a la conservació de la nostra salut?
Imprimir article

Doneu-nos més fe ( Durant l’any – 27 )

            Hi ha una fe elemental: creure en Déu (Déu és, Déu existeix), i acceptar els dogmes proposats per l’Església i compactats en el Credo. La fe de molta gent no arriba  més enllà d’això. Devia ser la fe dels apòstols, quan demanaren a Jesús: <<Doneu-nos més fe>>. Els dogmes volen ser un intent d’explicació dels misteris de Déu inexplicables, perquè, quan ens preguntem com és Déu, com governa el món, com es fa present en la vida individual, com actua davant del mal que oprimeix el món i la vida dels homes, irromp en la nostra ment un raig de tenebra, que ens  deixa desconcertats.. ¿Què direm del silenci de Déu davant calamitats apocalíptiques, davant crims espantosos, davant l’oració (aparentment no resposta) dels creients? Llegim al profeta Habacuc: <<¿Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré “Violència”, i no em salvareu?>> Veure Déu actuant positivament en aquella tenebra és el  nucli de la fe.

            Potser, la fe de més, que demanen els apòstols, va en aquest sentit. Fiar-se de Déu absolutament, sempre. Embolcallar-se en la tenebra del no saber, podria ser el plus de fe que els apòstols demanen sense saber-ho: Diu L’Evangeli de Lluc: <<El senyor els contestà: “Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, se dieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeirà>>.

            El bon creient, se sap de cor un esclau, un servidor, un fill indefens: <<Quan haureu complert tot això que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure>>.

Imprimir article

L’abisme ( Durant l’any – 26 )

             L’abisme existent, ara i ací, i a tot el planeta entre persones escandalosament riques i els famolencs; entre continents, entre nord i sud i entre nacions, està a la vista i a la ment de tothom. Res de nou. Diu el profeta Amós: <<Són notables entre el primer dels pobles. (...) S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats. (...) Beuen el vi en grans copes i s’ungeixen amb els perfums més fins>>. O aquella cita de l’Evangeli: <<Hi havia un  ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides>>.

            Els nostres rics d’ara viuen en grans mansions, equipades amb un luxe i un servei de seguretat inversemblants, on celebren festes i/o orgies escandaloses. Els seus serveis de transport i d’esbarjo són tots d’alt standing  i de preus al·lucinants. El cost dels seus viatges turístics arreu del món són milionaris. Les seves relacions socials es donen sempre amb gent del mateix rang, mentre el seu pensament s’allunya expressament de la massa social famolenca.

            Hem llegit a l’Evangeli: <<Un pobre que es deia Llàtzer, estava estirat vora el seu portal ( del ric) amb el cos tot nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric>>. És el paradigma dels nostres pobres: països sencers en la misèria, que han estat espoliats pels colonitzadors, en comptes de ser promoguts culturalment per al creixement dels seus béns legítims; i ara jeuen esgotats, sinó morts, a les fronteres dels seus explotadors, pidolant les engrunes que cauen de les seves taules luxuriants.

            Segueix l’Evangeli:<<El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments>>, demanà auxili a Abraham i no li fou concedit. <<Li diu Abraham: “Pensa que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo ca  cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre>>. Després de la mort, ha prescrit el temps d’ajustar els propis comptes. ¿Que podem fer cadascú de nosaltres, mentre vivim, per anivellar l’abisme que ens separa dels pobres?

Imprimir article

L’administrador ( Durant l’any -25 )

             Els béns de la terra, les riqueses, en si mateixes, no tenen qualificació moral. El ric, pel fet d’ésser-ho, no és ni bo ni dolent. La qual cosa fa que hi hagi rics bons i rics dolents, per raó del maridatge entre ell i els seus béns. Escoltem el profeta Amós: <<Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres, (...) vosaltres dieu: “Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada>>.

            Posseir béns mal adquirits per robatori, per estafa, per explotació del pobre, per qualsevol mitjà immoral, fa dolent el subjecte a causa de la injustícia, i de l’ultratge als seus semblants: <<Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre>>, pensen, i podrien afegir: “Amb una petita estafa a cascun de milers de subordinats multiplicarem la nostra riquesa”. Hi ha també l’administració posterior de la riquesa. Amuntegar, guardar, competir per ser el més ric, gastar-ho tot per a si mateix, amb intenció egoista i hedonista, sense cap projecció social humanitària, conforma l’estampa del ric dolent. Escoltem altra vegada el profeta Amós: <<El senyor ho jura per la glòria de Jacob: “No oblidaré mai tot això que fan”. O la dita de Jesús: <<Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses>>.

            Hi ha també el ric bo. És aquell que sap que els béns de la terra són per al sosteniment de tots els homes, de tal faisó, que  no manqui a ningú allò necessari per a una vida humana digna. El ric bo fa rendir interessos als seus béns a favor de la comunitat: en forma de creació de treball, de formació professional i molts altres enginys. El ric bo col·labora esplèndidament en necessitats puntuals i a favor d’organitzacions humanitàries. El ric bo conrea la seva vida interior apostant a valors eterns. <<L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor>>.

Imprimir article

Perversió (Durant l’any – 24 )

              Pervertir-se és desviar-se de la rectitud moral. Com ho féu el poble hebreu, mentre Moisès era a la muntanya: <<El Senyor digué a Moisès: “ Ves, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble. (...) De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat>>. El panorama moral del nostre vell continent s’hi assembla molt. Fa mig segle, el nostre poble era majoritàriament practicant de la religió catòlica: Missa dominical, sagraments, mes de Maria, novenes, pregàries, cura espiritual dels moribunds i aspiració a una vida moral correcta. ¿Què li ha passat al nostre poble, els darrers anys, perquè majoritàriament s’hagi pervertit, abandonant el Déu dels seus pares i s’hagi fet el  seu vedell d’or?

            A l’Evangeli hem escoltat: <<Un home tenia dos fills. Un dia, el més petit digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca (...) Arreplegà tot el que tenia, se n’anà a un país llunyà i un cop allà dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta>>. Ni els hebreus haurien abandonat Déu, ni aquell fill el seu pare si els haguessin conegut de debò. Uns i altre portaven una vida familiar rutinària i anodina, sense haver estimat mai Déu ni el pare. En comptes de l’amor filial, havien viscut només la llei del temor.

            El poble hebreu destruí el seu ídol i el fill pròdig, tornà a casa i confessà: <<Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu>>. ¿Quan tornarà a Déu el nostre poble, abatut sota el pes de la culpa i del fracàs? Només quan s’adoni del seu error i es recordi de la bondat de Déu i de la seva voluntat infinita de perdó. <<Encara lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà>>. Diguem també nosaltres: <<Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes, purifiqueu-me dels pecats>>.

Imprimir article

Necessitat de reflexió ( Durant l’any -23 )

             Que tenim necessitat de reflexionar n’estem convençuts, però, ¿tenim temps per fer-ho? ¿Ens sentim prou lliures, relaxats, imparcials, per fer-ho adequadament? ¿Tenim prou empenta per abordar qüestions substancials i transcendents i prou capacitat, en aquests temes, per arribar a conclusions fermes i verídiques? <<Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar el rastre de les coses del cel?>>.

            Hi ha una capacitat de sàvia reflexió que no ve de nosaltres; aquella que ens obre la porta al coneixement de Déu per albirar la seva voluntat: <<¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva>>.

            La reflexió que ens porta a voler seguir Jesús i els seus camins cal que sigui acurada, sincera i convincent per tal de no fracassar: <<Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses, per veure si teniu recursos per acabar-la? La condició  que ens demana Jesús per poder ser deixebles seus és la d’estimar-lo per damunt de tot i <<més que el pare i la mare, més que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida>>. És a dir, estimar-lo de tal manera que ningú ni res ens pugui impedir de seguir-lo. Que l’Esperit Sant  que ve de les altures ens ho faciliti.

Imprimir article

Els primers llocs (Durant l’any – 22 )

           Normalment ens agraden els primers llocs: a taula, a les tertúlies, a les reunions serioses, a les competicions esportives, a tot arreu. ¿Què és això: vanitat, orgull mesquinesa, o tot plegat? Potser timidesa oculta, manca de seguretat o inflació d’auto estima. Perquè la veritat és que som un de tants: millors en alguns aspectes, pitjors en d’altres i potser,  qui més necessitat té d’exhibir-se, més mancances pateix. ¿De quins valors ens podem vanagloriar: de la intel·ligència, de la força, de l’astúcia, de la riquesa? Aquesta darrera, és potser la més ridícula, perquè un de  molt ric pot ser el més pobre en molts altres aspectes.

            La paraula de Déu ens il·luminarà: <<Fill meu, si ets ric, siguis humil, i seràs més estimat que el qui dóna esplèndidament. Com més gran siguis, fes-te més petit, i Déu s’apiadarà de tu>>. La senzillesa i la humilitat atreuen la mirada i l’estimació no solament dels homes, sinó també de Déu: <<Perquè el poder de Déu és gran i els humils són la seva glòria>>.

            El gran mestre de la humilitat és  Jesús: <<Quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: ”Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honrat davant de tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit>>. A continuació Jesús ens ensenya on es troben els vertaders valors i quines són les persones  amb qui  hauríem de compartir la taula i  l’amistat: <<Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos>>.

Imprimir article

La porta estreta ( Durant l’any – 21 )

            La porta és l’indret per on volem introduir l’itinerari de la nostra vida. L’entrada per la porta es fa per una decisió lliure de la voluntat, perquè ens ha estat donat encaminar la vida cap a on vulguem. La porta estreta té límits: uns muntants i una llinda; i ens porta a un camí estret. L’estretor de què parlem es refereix al comportament ètic i moral, que els americans resumirien en la llei i l’ordre. Nosaltres sabem que aquesta estretor ve marcada per la llei natural, que ve de Déu, i per les lleis positives que ens han donat l’Església o l’Estat, així com per l’experiència de generacions passades. Assenyalar en tot moment la bona direcció, és tasca de la consciència de cadascú. L’objectiu del procés és deslliurar-nos del mal, assegurar-nos la pràctica del bé i conduir-nos a un final feliç de tot el  viatge. D’aquí ve la urgència de l’avís de Jesús: <<Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè molts voldran entrar-hi i no podran>>. Perquè ells refusen de cor tota limitació i estretor.

            Són els qui han volgut entrar per la porta ampla i  anar pel camí ample: No volen lleis que limitin les seves pretensions, i aquelles que no poden negar volen adaptar-les als seus gustos i capricis. Diuen que les normes només serveixen per reprimir. Prefereixen màniga ampla i anar sempre per on els ve de gust. No s’adonen que també les autopistes inclouen normes de circulació i que els perills de no obeir-les  poden tenir conseqüències mortals. La  màniga ampla inclou amargors i frustracions inesperades.

            Allò que fem de la nostra vida és en definitiva el que comptarà. En arribar al terme, diran: <<Senyor, escolteu-nos. Ell els respondrà: No sé d’on sou. Lluny de mi tots vosaltres que obràveu el mal>>. El camí estret ha propiciat una vida plaent i ha portat a un final feliç. El camí ample ha significat una vida d’ensurts i desesperances per acabar en un buit sense sentit.

Imprimir article

Personalitats testimonials (Durant l’any – 20 )

            Hi ha a la història personalitats que  han deixat un rastre inesborrable. Uns han estat positius, marcant un itinerari de veritat i de bé que ha dut la humanitat  a assolir canvis irreversibles, en el capteniment dels pobles i de tota la humanitat; i altres, amb el seu rastre de falsedat i de dolenteria, han propiciat l’encallament o el retrocés, en la vida d’aquells que han patit la seva influència. Cap d’aquelles personalitats no ha restat indiferent per a la gent del seu temps. Tothom s’ha definit davant d’aquelles, o a favor o en contra. Els personatges de la veritat i del bé s’han mantingut fidels al seu programa, i alguns han donat la vida per defensar-lo. Els altres han mastegat finalment el seu fracàs, i han decebut els seus seguidors.

            Al profeta Jeremies, que retreia al poble el seu malviure, els contraris li havien decretat la mort. <<Que Jeremies mori d’una vegada>> -van dir-se entre ells-. El rei  no va saber defensar-lo i els digué: <<Està a les vostres mans. (...) Ells, doncs, prengueren Jeremies i el tiraren a la cisterna.(...) Jeremies quedà enfonsat en el fang>>.Però Déu, valent-se d’Abdemèlec, un home del palau reial, l’alliberà. Així, Jeremies esdevingué un dels grans personatges que va afavorir el progrés espiritual i humà d’Israel.

            El gran personatge de la història, però, és Jesús. Ell ha vingut a canviar les coses: a treure dels cors l’ensopiment, el conformisme, la falsedat, la maldat. Ell mateix afirma: <<He vingut a calar foc a la terra. Com voldria veure-la cremar! (...)¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió el que he vingut a portar>>. Durant els segles hem pogut comprovar com el missatge de Jesús ha provocat –i ho fa encara- la divisió i la pugna sagnant entre la veritat i el bé, d’una part, i la falsedat i el mal, de l’altra. Nosaltres ja ens haurem definit, a hores d’ara, de quina part estem i fins on estem disposats a portar la nostra coherència i valentia.

Imprimir article

Assumpta (Assumpció de la Mare de Déu)

           Jesús va pujar al cel per  si mateix, per la seva pròpia força (Ascensió). Maria és pujada al cel  per mans d’àngels, (Assumpció).  La pujada al cel de què parlem, tant en un cas com el l’altre, no l’entenem pas com un fenomen físic, com en el cas d’un ocell que arrenca el vol o d’un avió que s’enlaira de la pista, sinó com la sortida de la dimensió (manera d’existir) terrenal i temporal, per entrar a una altra dimensió espiritual i transcendent.

            Maria havia viscut temporalment com tots els éssers humans, però en plena sintonia amb Déu. Quan arribà la seva hora s’acomplí tot allò que ja havia esperat, i començà a fruir, en la nova dimensió, de tot allò que ja havia previst en la seva vida humana: Que <<el seu nom (el nom de Déu) és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de  generació en generació>>. Que <<omple de béns els pobres, (en aquella altra dimensió) i els rics se’n tornen sense res>>.

            La Història de la salvació ens assegura que aquest trasllat d’una dimensió a l’altra és el projecte de Déu (el pla salvífic) per a tots els éssers lliures creats. En aquest sentit, Jesús i Maria són els caps de la humanitat i els primers de tots els fills de Déu. Nosaltres hi som convidats, si vivim en sintonia amb Déu i estem en condicions de poder ser arrencats de la manera de viure terrenal. Perquè <<Déu omple de béns (celestials)  els pobres, i els rics (els aferrats a la terra) se’n tornen sense res>>.

Imprimir article

Estar a punt ( Durant l’any – 19 )

             El simbolisme més emprat dintre de la Història de la salvació, per tal de motivar-nos a estar a punt, és el de la nit: Sortida d’Egipte, Nadal, somnis de S. Josep, Sant Sopar i primeres hores de la Passió, nit de Pasqua. Potser perquè és una hora intempestiva, quan més desorientats ens podem sentir, o més indefensos ens trobem. Tal vegada perquè és l’hora quan els nostres somnis d’alliberament i de felicitat són més freqüents i agosarats.

            <<Aquella nit de la sortida d’Egipte, havia estat anunciada per endavant als nostres pares, perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut>>. Aquella famosa nit tingué lloc, amb un esforç titànic del poble hebreu, al començament d’una llibertat definitiva. El seu alliberament espiritual s’acomplí en aquell mateix moment. L’alliberament històric seria per a la futura generació: <<Tots aquests moriren en la fe, sense posseir allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho>>.

            Les sagrades nits de la Nova Aliança són més immediatament eficaces, com la de Nadal i la de Pasqua, perquè donen sentit al seu propòsit al mateix temps que es produeixen, doncs que la salvació que Jesús ens porta es pot fer realitat en nosaltres, des de la mateixa nit en que van tenir lloc. Jesús, però, ens exhorta a tenir la nostra pròpia nit en la fe: <<Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. (...) Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’Home vindrà a l’hora menys pensada. (...) Feliços si els trobava vetllant, ni que vingués a mitja nit o a la matinada>>.
Imprimir article

Viure en contradicció ( Durant l’any – 18 )

              És veritablement un enigma el que li passa a l’home; no a l’home en abstracte: a nosaltres mateixos. ¿No és això el que ens passa quan, sabent que els béns materials són caducs, que no els podem mantenir més enllà de la mort o que no en podrem gosar si vivim en malaltia i, amb tot, els desitgem i els cerquem amb un afany invencible? En altres paraules: ¿ Com és que vivim en contradicció palesa amb el que pensem?

            Ell llibre de l’Eclesiàstic ens avisa: <<Després que l’home s’ha esforçat amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res. (...) De fet, ¿Què en treu l’home de tot l’esforç i de tot el neguit amb que treballa sota el sol? >>. ¿No li hauria valgut més acontentar-se amb allò necessari i fruir de la vida, donant temps al seu esperit per esplaiar-se en la bellesa i el bé, en l’amor a l’altre i en el servei desinteressat? ¿No hauria estat més reconfortant compartir allò que li sobra, en comptes d’amuntegar-ho amb cobdícia irresponsable per a qui sap qui i per a quines finalitats?

            Jesús, que ens vol lliures de tots i de tots, ens dóna  la recomanació  més sensata i més favorable a la nostra pau interior i, per tant, a la nostra felicitat: <<Vigileu!  Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida>>. La vida temporal i menys encara la vida eterna.. Val més que escoltem també S. Pau quan diu: <<Cerqueu allò  què és de dalt on hi  ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra>>.

Imprimir article

Oració de súplica (Durant l’any – 17 )

            L’oració hauria i podria ésser d’allò més natural en la nostra vida, perquè, només el fet de tenir voluntat i  consciència d’estar amb el Senyor ja és una magnífica manera d’oració. Com en el cas d’Abraham: <<Els dos homes que acompanyaven el Senyor se  n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant del Senyor>>. Fou llavors quan Abraham tingué ocasió de suplicar al Senyor per una causa ben concreta: <<¿De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? ¿No perdonaríeu la població per amor de cinquanta justos que hi hauria?>>

            I comença una llarga súplica d’intercessió d’Abraham pels habitants de Sodoma, fins a arribar a la suposició que s’hi poguessin  trobar deu justos: Déu respongué: “No la destruiria per consideració a aquests deu”. Sant Pau ens recorda que, per la intercessió de Crist, <<Déu us donà la vida juntament amb Crist, després de perdonar-vos generosament les culpes>>.

            Jesús rebla la necessitat i l’eficàcia de l’oració de súplica, quan ens recomana: <<Jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us donarà, perquè tothom qui demana, obté, tothom qui cerca, troba, a tothom qui truca, li obren>>. Déu sap prou bé que necessitem i ens ho vol donar. L’oració de súplica prepara en nosaltres les disposicions per a rebre-ho, i ens ajuda a triar què hem de demanar.

Imprimir article