El baptisme és un ritus. També ho fou el de Jesús. Un ritus d’un
significat radical: un canvi de la manera de ser, de viure, d’actuar; és el
compromís d’acceptar una nova pertinença. O bé, es tracta d’assumir una
responsabilitat important, d’acceptar una missió o de fer-se càrrec d’una encomanda d’envergadura. Tot això, de part del qui és batejat. Hi ha una altra part
afectada: la qui rep el compromís del batejat. És una cosa semblant a la jura
de bandera militar o al jurament d’un càrrec polític.
En el cas de Jesús,
ell es compromet fermament a la vocació de Messies: <<Ací em teniu, Déu
meu, vull fer la vostra voluntat>>. I la duu a terme fidelment en obres i
paraules, fins a poder exclamar: <<Tot s’ha complert >>. I pot
afegir confiadament:<<A les vostres mans, Senyor, encomano el meu
esperit>>. Per part del Pare resta clara l’acceptació del compromís del
batejat: <<Una veu digué des del cel: ”Ets el meu Fill, el meu estimat;
en tu m’he complagut”.
El ritus del nostre
baptisme, a més a més, és un sagrat misteri (un sagrament) enriquit amb la gràcia específica destinada a
possibilitar, fins i tot a facilitar, la
vida de fills adoptius de Déu i seguidors de Jesús. Perquè és aquest el canvi
radical, la vocació, el compromís, la nova pertinença a què s’obliga lliurement
el batejat. El Senyor l’accepta i diu: <<Jo estaré amb vosaltres sempre
fins a la fi dels temps>. ¿Creiem que el compromís dels nostres batejats
actuals, representats pels pares i padrins, és comprès i assumit seriosament?
És fidedigne? I el nostre compromís
personal de batejats, ¿com l’hem portat durant la nostra vida i com el vivim
ara mateix?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada