¿Quina meta ens proposem? Alguns l’han fixat arran de terra o per dessota
de les teulades. Per a ells la terra ho és tot, raó per la qual no pretenen
volar més alt, ni tan sols volen escalar les altituds de la pròpia vida humana. No intenten alliberar-se
de les càrregues feixugues de les servituds pròpies de la carn, i s’avenen amb
l’estretor de mires que comporta el temps. Són com arbres que envelleixen i
moren deixant les seves despulles a mercè de la intempèrie, que acabarà
corrompent-los sense compassió. Per a ells no hi ha ascensió; només “qui dia
passa, any empeny”, arrossegant-se penosament damunt la rutina que proporciona
l’espai i el temps.
Altres, aixequen la
mirada a l’horitzó i endevinen possibilitats de traspassar el límits aparents
de la condició humana, desprenent-se de farcells inútils que afeixuguen el seu
itinerari. Ells fan com els escaladors que deixen darrera seu els plaers i la
comoditat de la plana, per pujar muntanya amunt i poder-ho mirar tot des de les
altures. És l’ascensió cristiana, començada ací a la terra, que catapulta cap a
les altures del cel. Com Jesús, que havia viscut, sense cap aferrament, com
pelegrí, sempre a punt d’emprendre la seva Ascensió.
Simbòlicament,
<<els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús
els havia indicat>>, perquè aprenguessin el camí que els caldria seguir,
per arribar lliures de tota càrrega que el impedís aixecar-se, quan arribaria
la seva hora de pujar al Pare: <<Sense
bossa ni sarró>>. Que sigui també
el nostre itinerari viure en la llibertat de fills de Déu, que ens vindrà de la
pobresa de l’esperit. Llavors ens sentirem lliure i lleugers per emprendre la
sortida
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada