Atènyer Déu ha estat i és el repte més fort de totes les generacions –si
més no de llurs membres més desperts- de les que tenim algun coneixement o
referència històrica. Aquestes referències persisteixen, a més dels llegats
escrits, en fastuosos monuments en forma
de temples principalment i, més
modestament en forma de mausoleus o senzilles necròpolis. Pel que fa als
escrits, són de tothom coneguts els llibres sagrats de cadascuna de les
religions i els cerimonials litúrgics més admirables i també, en moltes
cultures, summament estranys i primitius. Les pràctiques sacrificials,
ascètiques i morals s’han multiplicat generosament, des de la pròpia immolació
en el martiri, fins a la mística contemplació, passant per les ordes religioses
més estrictes i les pràctiques més generoses, renunciant a tot i a si mateix en
benefici dels altres més necessitats.
Tot això i més s’ha fet i es
fa amb un objectiu ben precís: trobar Déu. Amb tot, mai ningú no ha pogut
contemplar Déu, ni escoltar la seva veu, ni, molt menys encara, tocar-lo.
S’arriba, ben segur, a la conclusió que veure, escoltar, tocar o trobar Déu no
està a l’abast ni de la creatura més perfecta i millor dotada. És senzillament
impossible, perquè no pertany a l’ordre de les creatures. És el Creador,
l’Ésser mateix infinitament simple, l’essència del qual consisteix en ésser, en
existir.
Conseqüentment, l’home hauria
de canviar la direcció del seu viatge cap a Déu –cosa molt difícil donada la
cultura de temps immemorial en aquella direcció- i parar de cercar Déu a qui no
es pot trobar com diu Jesús als apòstols, quan li plantegen la dificultat de la
salvació. “A L’home li és impossible”.
I, doncs, l’home ha de deixar
de cercar Déu i s’ha de disposar perquè Ell el trobi, donat que a “Déu li és possible, perquè ho pot tot”.
Disposar-nos perquè Déu ens trobi seria obrir de bat a bat les portes de la nostra
ment i del nostre cor i esperar que Ell ens vegi, ens senti, en toqui, ens
trobi amb la seva saviesa i el seu amor. Esperar és una actitud activa que
comporta fe, esperança, desig i disponibilitat, oblit de si mateix i atenció
desitjosa envers el bé necessari i esperat, “com els sentinelles esperen el
matí” o com la terra xardorosa espera l’aigua del cel.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada