Quan escoltem aquest fragment de l’Evangeli de Marc, si ens agafa
desprevinguts o en temps d’eufòria sensual, com també en el cas d’efervescència
causada per l’èxit econòmic o professional, ens pot semblar una exageració mística,
una música celestial o encara un cant de sirena. Perquè l’amor total –“amb tot
el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força”- ha d’estar
al nivell de les nostres expectatives. Només som capaços d’estimar així el
major bé –conegut prèviament, per descomptat- i si aquest està al nostra abast.
És a dir: un bé possible, proper a nosaltres i proporcionat al nostre desig i a
la nostra capacitat d’accés i d’estimació.
Per al poc iniciat, Déu
com el bé màxim, és inconcebible per
moltes raons: és invisible i incomprensible i, per tant, objecte inadequat als
nostres sentits, afectes i pensaments. És també objecte d’amor llunyà o, al
menys, amb una resposta impossible de verificar. Gens d’estranyar, doncs, que la
persona de que parlem passi olímpicament d’aquella proposta i es decideixi per
estimar uns béns al nivell de les seves capacitats immediates: allò que li
representa un bé comprovable per als sentits, l’afectivitat o la ment; allò que
es presenta en forma de plaer, d’afecte correspost, de seguretat, de veritat
descoberta.
Caldrà que passi per un
aprenentatge llarg, no exempt de dolor i de desencís per tal de descobrir la
grandesa i la possibilitat d’amor total de Déu i a Déu. No aterrarà en el món
espiritual de la fe, fins que no descobreixi experimentalment la fragilitat, la
insuficiència i la pèrdua real d’alguns o de tots aquells béns que havia
decidit estimar, tot pensant que llur correspondència li seria del tot i per
sempre fidel. Si hom comença a sospesar la inconsistència del plaer, la
relativitat de l’amor afectiu d’altres persones, el fracàs d’algunes seguretats
esperades de persones i coses; quan la salut fa aigües, el cos es nega a
produir plaer, la ment perd agilitat; si hom no troba motius per a l’alegria i
l’estabilitat emocional; quan apareixen signes inequívocs d’una degradació
progressiva que porta a la mort, i es veu clar que no es pot esperar res més
d’allò o d’aquells a qui havia estimat,
queda oberta de bat a bat la porta d’entrada a l’amor total de Déu i a Déu.
Ara sí, Déu és l’únic, el bé
màxim, l’ésser original digne d’ésser estimat sobre totes les coses, l’únic que
respon indefectiblement a totes les expectatives.
Feliç aquell que, per un
treball constant de baixar al seu interior, ajudat de la reflexió i el
discerniment, s’ha procurat, a la primavera de la vida, un cor net i una ment
oberta a la veritat de Déu, l’únic mereixedor d’ésser estimat, durant tots els
dies de la nostra vida, “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el
pensament, amb tota la força”.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada