Deuen ser molt pocs els qui es tanquen del tot i no donen mai res a
ningú. Però, en general ens agrada que, quan donem, en puguem esperar alguna
recompensa: la consolidació d’una amistat, que ens facin algun servei, que ens
ho agraeixin sincerament, que hom ens tingui per persones sensibles i generoses
o, si més no, n’esperem una tranquil·litat de consciència i un creixement de
l’auto estima.
¿No ens agradaria
semblar-nos una mica a Déu, també en això, aprenent a donar i donar-nos, sense
intenció de treure’n cap profit, ni econòmic ni psicològic? Llegim a
Isaïes:<<Això diu el Senyor: Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu
els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners,
sense pagar res. (...) Veniu a mi i us saciareu de vida>>. Si ho
intentéssim, seríem imitadors de Déu que, a nosaltres, ens dóna gratis tot el
que tenim de material i d’espiritual, de temporal i d’etern.
Endemés, aquesta actuació
acreditaria en nosaltres la virtut de la compassió pels necessitats i marginats,
com ho féu Jesús: <<Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus
malalts>>. No content amb això, digué als apòstols que volien
acomiadar-los perquè s’anessin a comprar menjar: << No cal que hi vagin.
Doneu-los menjar vosaltres mateixos>>. Dels cinc pans i els dos peixos
beneits per Jesús i distribuïts pels apòstols <<Tothom en menjà tan com
volgué>> i en sobraren dotze coves. Si
el cor dels creients fos compassi com el de Jesús, potser sobraria de tot per a
les necessitats del món sencer.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada