<<Vingueren
d’Orient uns mags>>. Gent desperta devien ser. Inquiets per la recerca científica, per la
veritat; moguts per la curiositat, pel desig; no gens conformistes ni
rutinaris, ni dormilegues. Sabien que la saviesa no truca a la porta del gandul i que la
veritat no s’avé gaire amb el peresós. Després, <<Sortint de l’audiència
del rei, es posaren en
camí>>. Tot plegat, es com la
resposta a la crida del profeta Isaïes: <<Alça radiant, Jerusalem, que
arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’albada la glòria del
Senyor>>.
Hi ha una llum a
fora nostre. Hi ha tot un món complex
per descobrir, un món veritable, objectiu; un mon físic i material i un altre
d’espiritual, invisible; un món
immens que a nomenem cosmos, i el seu Creador. ¿Com es pot viure
endormiscats i sense curiositat per conèixer –fins on ens és possible- el
cosmos del que formem part? ¿Qui pot aclofar-se en una apatia irritant sense
esforçar-se ni poc ni molt per conèixer la glòria del Senyor i del seu Massíes?
<<La seva
alegria en veure allà l’estrella va ser immensa>>. Per l’estrella
(visible i material) arribaren on era el
Messies. <<Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la
seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge>>.
Ja ho havia predit Isaïes: <<Els
pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva
albada>> i << Mentre les tenebres embolcallen la terra, (...) sobre
teu clareja el Senyor i apareix la seva
glòria>>. Cercar la Llum i
trobar-la, ve a ser el mateix. ¿Per
què, doncs, avui, tanta gent viu a les fosques pel que fa al sentit profund de
si mateixa i de tota la creació, i tan mancada del goig de viure, tot formant
part d’un escenari tan universal i meravellós?
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada