El passatge que hem escoltat avui és un dels més bells i emotius de l’Evangeli.
El centurió (que comandava cent soldats romans), vingut a Cafar-Naüm des de
Roma, educat en un politeisme estúpid, carregat de prejudicis –segurament-
contra el poble hebreu, és capaç de traspassar el mur, per aquella porta que
sempre resta oberta als esperits lliures i honestos. Ara veu l’altra cara de la
moneda. Topa amb una cultura monoteista, provenint d’una història i una
tradició plena de saviesa, que es converteix en virtut en tots aquells que la
segueixen fidelment.
Els ancians hebreus enviats
pel centurió a Jesús fan d’ell uns grans
elogis: <<Es mereix que li feu aquest favor; és un bon amic del nostre poble, i és ell qui ens ha fet construir la
sinagoga>>.Ara tenia una necessitat: <<El centurió tenia un criat
que ell apreciava molt, malalt a punt de morir>>.
Jesús no es fa pas pregar. La
sensibilitat del Mestre s’agermana perfectament amb la bonhomia del centurió:
<<Jesús se n’anà amb ells>>. Però el centurió té una consciència
ben clara de dos conceptes que estaven en joc: la dignitat i el poder. Ell
tenia la dignitat d’un militar enviat a una colònia romana i el poder damunt de
cent soldats, mentre que Jesús, fins on ell havia pogut entendre, posseïa ple
poder sobre la salut i la malaltia, sobre la vida i la mort, i estava revestit
d’una dignitat divina . Per això, diu: << Senyor, no us molesteu: Jo no
sóc digne que entreu a casa meva. Per això ni tant sols m’he atrevit a venir jo
mateix a trobar-vos. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà
bo>>. Quan Jesús ho sentí, l’admirà,
es girà cap a la gent que el seguia i
els digué: Us asseguro que ni dintre d’Israel no he trobat tanta
fe>>
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada