Parlem d’un silenci
viu, actiu i expectant. Gràcies a ell podem entrar al nucli més íntim de
nosaltres mateixos i trobar-nos allí, secretament, amb l’Altre. És un silenci
expectant i receptor, que ens permet viure l’esperança teologal de poder
percebre i gustar allò que ja posseïm en la foscor de la fe.
Passa com quan algú està quiet i
reté l’alè per poder sentir els passos de la persona estimada a qui espera i
que ja s’acosta. Es tracta no pas de pensar minuciosament en la grandesa i les
virtuts d’aquell a qui esperem, sinó d’estimar-lo per una decisió lliure de la
voluntat, a causa de la fascinació de la presència anunciada.
Tot passa sota la llum tenebrosa de
la fe que ens guia vers l’única intenció de deixar-se trobar i conduir, puix
que tenim assumit que, per a trobar-nos amb Déu, el raonament, en la situació
suposada, és un greu destorb, i que l’abandó en l’amor resta com el sol camí
possible d’apropament.
Entrar en el silenci actiu davant
Déu és com arrecerar-se al sol, quan hom necessita escalfor: és estar-se quiet,
ocupat només en deixar-se acaronar per l’escalf. És un silenci semblant a
l’actitud de la terra resseca, quan comença a caure la pluja suau i amorosa que
l’assaona.
Podríem estar així en silenci, sense
demanar res, sense pensar en res. Només estar... Exercitar la sola fe amb un
acte simplicíssim d’acceptació d’allò que no veiem ni entenem. Sabem que
aquella fe conté un tresor, però no sabem com és. Sabem que la nostra fe és
l’acceptació voluntària de Déu, que conté Déu. Tot i això no sabem com és Ell.
El nostre coneixement de Déu es
limita a entendre’l com el BE, com el BE
ABSOLUT, com la FONT de tot altre bé. D’aquest coneixement sorgeix la resposta:
un fervent impuls vers el BE per a nosaltres i per a tota la creació.
És l’impuls de
l’amor, fascinat el cor per l’atracció irresistible del BE TOTAL.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada