¿Som capaços de tanta
admiració, de tanta sorpresa i entusiasme? Penso que només és qüestió
d’aturar-se, d’obrir els ulls, la ment i
el cor i deixar-nos portar per la infinitud, la immensitat i la bellesa sense límit,
tal com si –a un nivell molt inferior- ens embadalíssim d’avant d’una obra
mestra d’art.
Si ens extasiem davant d’una
bellesa natural o d’una obra d’art en sortim millorats, perquè s’han deixondit
en nosaltres els millors pensaments, els sentiments més pregons i les intencions
més pures. Així, l’obra d’art ha actuat en nosaltres misteriosament, sense que
nosaltres hàgim afegit res a la seva perfecció. Ens hem exposat a ella i n’hem
sortit afavorits.
D’una manera semblant, quan
lloem Déu, l’enaltim, el magnifiquem, l’adorem, l’estimem, res no afegim a la
glòria de Déu, a la seva bellesa o al seu incomprensible poder. Allò que fem és
apropar-nos a ell, fer-nos més semblants a ell i predisposats a deixar-nos
envair per l’aura gloriosa de la seva santedat i atributs. Moltes vegades hem
intentat donar glòria a Déu. És en va. No podem donar glòria a qui la té tota,
nosaltres que no en tenim cap, de glòria. Per contra, la glòria de Déu en
nosaltres es realitza si entrem voluntàriament en la seva glòria i ens deixem
posseir per tot el seu esplendor.
He dit voluntàriament perquè
no cal cercar sentiments ni procurar entusiasme ni afectes sensibles. Si
aquests es donen, són –diguem-ne- valor afegit. Ens basta la lliure decisió de
la voluntat d’enaltir el Senyor amb totes les forces, perquè això és just,
raonable, digne de la nostra condició i necessari per a la nostra salut
espiritual.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada