L’home sempre ha topat amb els seus límits. Arriba un moment en el qual
s’han esgotat les seves capacitats i no
pot anar més enllà. És, potser per això, que porta inscrit en la seva
naturalesa la necessitat de traspassar aquells límits i cercar, fora del temps
present, un món sense límits on puguin
realitzar-se les seves aspiracions de felicitat infinita.
És allò que ens va
venir a proposar Jesús: trencar els murs que ens encaixonen en aquest món i fer
un salt cap a l’òrbita de Déu. Ho llegim al salm 29: <<Senyor, m’heu
arrencat de la terra dels morts, quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la
vida>>. El llibre de l’Apocalipsi ens invita a mirar, amb l’apòstol Joan,
aquell món del més enllà: <<Tot mirant la visió, vaig sentir la veu d’una
multitud d’angles que rodejaven el tron de Déu, junt amb els vivents i els
ancians. Eren milers i miríades de miríades (que cridaven) :”Al qui seu a tron
i a l’Anyell sigui donada la lloança, la glòria i el poder pels segles dels
segles>>.
Després de la
resurrecció, els apòstols començaren d’anunciar a tothom aquell món nou que els
havia descobert Jesús, i els qui vivien tancats en el món limitat present els
perseguiren aferrissadament:. Els feren comparèixer i els digueren: <<Us
vam prohibir d’ensenyar res en el nom de
Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines. (...)
Pere i els apòstols contestaren: “ Obeir
Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús,
que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul>>. Des d’aleshores la
lluita sense treva, entre els miops que es tanquen en el món estret i limitat
en que vivim, i els que han arribat a la saviesa d’una esperança sense límits,
no s’ha aturat mai. En som testimonis.
Ara, una cultura explícita de laïcisme radical intenta ofegar en el poble tota
aspiració espiritual i transcendent. Ho tenim clar, però: Obeir Déu és primer
que obeir els homes.
Imprimir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada